La fallida moral d'Europa

En la devastació de Mória hi crema l'ànima de la Unió Europea. La humiliació, l'amuntegament, la insalubritat i la desesperança en la qual malvivien els 13.000 refugiats d'aquest camp de l'illa de Lesbos –com en tots els altres– eren el retrat perfecte de la política migratòria d'una UE que fa temps que va abdicar de les seves responsabilitats, que havia fet d'aquestes condicions de vida inhumanes i perilloses el reclam perfecte per a la seva política dissuasiva.

No hi haurà somni europeu per a aquells que arribin a les costes gregues, venien a dir. I Grècia, abandonada també per la insolidaritat dels seus socis europeus, hi va abocar la seva pròpia fallida, fins al punt d'aprofitar la crisi sanitària d'aquests últims mesos per endurir encara més la seva pròpia política migratòria.

La despesa en seguretat tecnològica a les fronteres d'Europa arriba als 15.000 milions d'euros anuals i, segons algunes previsions, el 2022 podria ser de fins a 29.000 milions d’euros a l'any. Són càlculs del sociòleg Jean Ziegler, membre del comitè assessor del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i autor del llibre Lebos, la honte de l'Europe (Lesbos, la vergonya d'Europa). Aquesta militarització del control de fronteres s'ha acompanyat, a més, del menyspreu per la legalitat internacional.

Es multipliquen les evidències i els testimonis d'abandonaments de refugiats al mar per part de patrulles de guardacostes, o del seu retorn a aigües turques; a la mateixa Turquia amb la qual el govern grec ha jugat aquest estiu a jocs de guerra per les reserves de gas que s'amaguen al fons del Mediterrani oriental.

L’incendi de Mória s'ha produït només unes setmanes abans (si no s'endarrereix una altra vegada) que la Comissió Europea –que compta amb el suport d'Alemanya– intenti tornar a plantejar la reforma del sistema d’asil i migració de la UE, després d’anys de baralles i paràlisi política, d'insolidaritat declarada i utilització populista de la immigració i el refugi. El ministre d'Afers Estrangers alemany, el socialdemòcrata Geiko Maas, ha proposat en les últimes hores un nou repartiment entre estats membres dels milers de refugiats de Mória, i algunes localitats alemanyes s'han mobilitzat per fer l'acolliment. Massa poc, massa tard.

Responsabilitat europea

Mória és el símbol d'un fracàs, i no és l'únic. Més enllà de la guspira, les causes de l'incendi són només europees. Més enllà del “desastre humanitari”, que reconeixia el ministre d'Afers Estrangers alemany, hi ha la fallida moral. Cada lament expressat des de Brussel·les es perd en la realitat insostenible de la lletania de laments manifestats des d'aquells primers centenars de morts ofegats a les costes de l'illa de Lampedusa el 2013 i de tots els milers que han vingut des d'aleshores. Des d'aquell hangar a l'aeroport de l'illa italiana, davant els fèretres, el llavors president de la Comissió Europea, Durão Barroso, escridassat per la gent que s'aplegava darrere les tanques de l'aeroport, va assegurar que la UE no podria “mirar cap a un altre costat”. Han passat set anys i les paraules segueixen sent les mateixes, però la insolidaritat s'ha reforçat, les legislacions s'han endurit, els diners pel control fronterer s'han multiplicat i l'externalització de responsabilitat polítiques i legals s'ha convertit en la prioritat de l'estratègia europea.