El ‘crim’ de ser colombià a Veneçuela
Maduro tanca la frontera i inicia l’expulsió dels indocumentats
Ciutat de MèxicAmb matalassos, neveres i armaris carregats a les espatlles, centenars de colombians creuen cada dia el riu que separa Veneçuela de Colòmbia. Ho fan amb llàgrimes als ulls, coberts fins a la cintura d’aigua, intentant no perdre el poc que tenen. Molts d’ells viuen des de fa anys al costat veneçolà de la frontera, però han decidit fer les maletes per por de ser deportats i perdre-ho tot. La majoria són indocumentats i els militars que ho han corroborat han marcat casa seva amb una D de demolició o una R de revisió.
“Ens han pegat, ens han fet de tot. Estem passant per una situació terrible”, explicava compungit Robinson Rojas a la cadena colombiana RCN mentre travessava el riu. Des que la setmana passada el president veneçolà, Nicolás Maduro, va decretar l’estat d’excepció en cinc municipis d’aquesta zona fronterera, més d’un miler de colombians han sigut deportats de manera exprés i prop de 6.000 han fugit espantats, cosa que ha provocat una nova crisi diplomàtica amb el país veí. I en una frontera tan dinàmica en què veneçolans i colombians fan compres, treballen o van a l’escola en una banda del riu i l’altra, també hi ha famílies que han quedat separades pel tancament indefinit del pas.
Molts veneçolans es mostren incrèduls i avergonyits per aquesta onada de persecució, que apel·la als pitjors estereotips populars dels colombians -emigrats als 70 i 80 pels pitjors anys de la violència al seu país-, com el que els presenta com a responsables de la inseguretat de Veneçuela, el segon país més violent del món segons l’ONU.
“President Maduro, vostè està promovent la xenofòbia”, ha denunciat l’ONG Provea, sumant-se a les crítiques de l’oposició sobre el doble discurs d’un govern debilitat que s’autodefineix d’esquerres i que emprèn un operatiu -diuen- propi del neoliberal Donald Trump. Maduro va justificar la mesura per l’atac de suposats paramilitars colombians a una missió anticontraband que va deixar tres soldats i un civil ferits. Per al mandatari, la frontera és un cau de paramilitars i de màfies d’estraperlo culpables de la greu escassetat d’aliments i medicines al seu país.
Camions plens de productes bàsics altament subsidiats o de la benzina més barata del món surten diàriament des de Veneçuela per revendre-ho a preu d’or a Colòmbia, amb la passivitat o la complicitat de les forces de seguretat veneçolanes. Fruit de les distorsions econòmiques d’un país amb control de canvi i on el govern marca el preu “solidari” de la majoria de productes, un camió de gasolina costa 7 dòlars a San Antonio del Táchira (Veneçuela) i es ven a 25.000 a Cúcuta (Colòmbia). És en aquesta ciutat fronterera on el govern colombià atén els retornats, i els albergs ja comencen a saturar-se.
Unes relacions complexes
Des del terreny, el president colombià, Juan Manuel Santos, compartia la seva “indignació” per com Caracas està tractant els seus compatriotes. Les ministres d’Exteriors dels dos països van reunir-se dimecres per intentar acostar posicions i calmar els ànims, sense anunciar, però, cap mesura concreta en aquesta nova fricció d’uns veïns amb un historial de relacions complexes. Des dels episodis en què Hugo Chávez amenaçava Álvaro Uribe de portar els tancs a la frontera, fins a un idil·li ara trencat dels “millors amics” Chávez-Santos.
Per a l’oposició, no hi ha cap dubte que el “desproporcionat” operatiu de Maduro és un intent desesperat d’ajornar les eleccions parlamentàries de desembre, en què el chavisme podria perdre per primera vegada la majoria.
