Temps foscos
El meteorit que tants invocaven com a merescuda lliçó als excessos humans va prendre forma de pandèmia. El covid-19 marca un abans i un després, confina un terç de la humanitat i desafia els avenços mèdics i científics que al llarg dels segles ens havien fet creure en la desaparició de plagues similars.
Teníem tan oblidat el fenomen de les malalties que delmen la població des dels nostres orígens que solem acompanyar-les de l’adjectiu bíbliques, no perquè siguin distants en el temps –ens han acompanyat al llarg de la història– sinó perquè les consideràvem superades en aquests temps de tecnologia punta. Aquesta farsa d’invulnerabilitat s’ha desplomat fins al punt de canviar les nostres vides, el nostre sistema, la nostra economia i la nostra concepció de la societat. Però en alguns països amenaça la mateixa democràcia.
La bufetada de realitat ens deixa amb les defenses al mínim. Com insisteix la periodista i escriptora canadenca Naomi Klein, l’estat de xoc és el moment ideal per imposar polítiques injustes sobre una població massa intimidada per rebel·lar-se.
A la Xina, Xi Jinping ha aprofitat la incertesa per justificar i estendre el draconià control tecnològic que ja aplicava sobre determinats col·lectius (a Xinjiang i al Tibet, especialment) a la resta de la població. Disposa dels mitjans tecnològics, de personal per aplicar-los i de la submissió d’una població que no ha conegut cap altre model a part de la dictadura comunista. La seva estratègia per contenir els contagis funciona i, a més de convertir el gegant asiàtic en el principal proveïdor mundial de mitjans sanitaris, ha revaloritzat el règim a ulls de mig món. Si la dictadura xinesa en surt reforçada, als EUA Donald Trump ha passat del negacionisme –la mateixa eina del brasiler Jair Bolsonaro– al relativisme racista: la pandèmia no és prou greu per sacrificar l’economia mitjançant un confinament generalitzat que protegeixi la població. A Rússia, la maquinària de rumors del Kremlin ho aprofita per qüestionar les democràcies dominades pel pànic i la insolidaritat que està minant la credibilitat de la Unió Europea. Però hi ha líders mundials que estan fent passos extraordinàriament greus per aprofitar la pandèmia en el seu propi benefici.
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, amenaçava amb enterrar la mal anomenada “única democràcia del Pròxim Orient” mitjançant el “coronacop”: els seus decrets d’emergència impedien fins divendres la formació de govern. En molts estats àrabs, africans i asiàtics, la pandèmia és l’excusa per posar fi a les protestes populars. A Bolívia, les eleccions programades per resoldre la crisi institucional han estat posposades. A Hongria, l’il·liberal Viktor Orbán ha passat d’acusar els migrants del contagi a blindar-se amb nous poders extraordinaris, una llei d’emergència susceptible de ser usada per criminalitzar la premsa que amenaça amb altres derivacions, en un nou pas cap a la subversió de la democràcia. I a Occident, epicentre del contagi, la urgència de seguretat sanitària normalitza l’excepcionalitat, la presència de l’exèrcit i les primeres mossegades a drets fonamentals. La tecnologia al servei de l’estat per vigilar la ciutadania que tan bé va funcionar a Corea de Sud per frenar la corba amenaça amb quedar-se: l’actual crisi podria justificar el seu ús temporal, però crea un precedent que, en mans equivocades, pot degenerar en un escenari antidemocràtic.
Ens esperen temps foscos. Les morts del covid-19 seran un impacte emocional per a les nostres societats, però cal dubtar si la duríssima experiència desterrarà el pensament a curt termini que ha caracteritzat les societats capitalistes fins ara i cavarà la tomba del nostre sistema de dret i de la mateixa credibilitat de la democràcia.