"En una pandèmia també s'ha de garantir que tothom mori amb dignitat"

BarcelonaLuis Encinas (Verviers, Bèlgica, 1969) ha estat en mil i una crisis sanitàries. Infermer de Metges Sense Fronteres, els anys l'han acostumat a pujar als avions per anar a combatre bombes biològiques allà on fos. L'Ebola, però, és la seva especialitat. De fet, l'última missió que va trepitjar abans de la pandèmia va ser el brot d'aquesta malaltia a l'est de la República Democràtica del Congo, que, després de dos anys, es va donar per acabat el 25 de juny amb una petjada de 3.500 contagiats i 2.300 morts. El 2014 també va ser a primera línia en la pitjor epidèmia d'Ebola de la història: la de l'Àfrica Occidental, que es va emportar, com a mínim, 11.300 vides. El covid-19 el va agafar a Barcelona, on viu. Des de llavors, treballa com a assessor mèdic de l'organització per fer front a la pandèmia a Espanya.

En situacions així, amb tanta mort, tendim a deshumanitzar les xifres. En canvi, vostè insisteix que, també enmig d’una epidèmia o d’una pandèmia, s’ha de garantir que totes aquestes persones puguin morir amb dignitat. Què significa morir amb dignitat?

Primerament, el punt de partida, és saber què vol dir dignitat en cada context local, en cada cultura, en cada comunitat. Quan viatgem amb Metges Sense Fronteres ho hem de tenir molt present, perquè el significat de morir dignament pot ser diferent a l’est de la República Democràtica del Congo que a Espanya. Et posaré un exemple. L’any 2005 estàvem fent front a un brot de febre hemorràgica de Marburg al nord d’Angola. Allà, la seva tradició deia que quan una persona moria, els familiars propers del mateix sexe li havien de netejar el cos amb aigua, abraçar el cadàver i fins i tot beure’s aquesta aigua perquè l’ànima del difunt entrés a dins seu… Però, esclar, tots aquests rituals eren totalment incompatibles amb evitar l’expansió del virus: estar en contacte amb el cadàver d’una víctima significava més contagis.

Què vam fer? Vam consultar un equip d’antropòlegs i també membres de la comunitat local. Ens van dir que si no es feien tots aquests rituals, segons les seves creences, el mort no marxava amb harmonia, i la família podia desencadenar un trauma greu. Per tant, vam buscar una alternativa: vam vestir amb equips de protecció un grup reduït de familiars i vam posar clor a l’aigua per desinfectar-la. Així van poder netejar el cos i acomiadar-lo tal com marcaven els seus valors. Va ser una mort amb dignitat per a ells.

I aquí també ho hem vist. Aquesta pandèmia ha fet que moltes persones hagin mort soles. No hem pogut estar amb elles, no els hi hem donat la mà, no hem pogut celebrar en molts casos funerals perquè eren situacions que suposaven un risc molt elevat per a l’expansió del virus. I saber que una persona mor sola també ens pot generar un trauma, perquè els nostres valors no acostumen a preveure aquesta opció.

Per aquest motiu, molts hospitals també van buscar una alternativa i utilitzaven tauletes electròniques perquè els familiars es poguessin acomiadar d’una persona que estava a punt de morir a l’hospital. No era el mateix, òbviament, però almenys ens servia de consol perquè pensàvem que aquella persona no estava morint tan sola.

¿Creu que, com a societat, estàvem preparats per a una crisi sanitària –i també social– d’aquestes característiques?

Sincerament, crec que no. Però perquè ens imaginàvem que mai viuríem una situació d’aquestes característiques. Pensa que a Espanya, per exemple, portàvem 100 anys (des de la pandèmia de la grip espanyola), sense viure una crisi d’aquest nivell. Fins que no l'hem tingut a sobre i la realitat ens ha donat una bufetada, no hem començat a ser conscients de què estàvem vivint. És cert, però, que això és una reacció molt humana, molt social: no reaccionem fins que no tenim l’huracà davant de casa. Per molt que ens avisin.

Això sí, espero que aquesta pandèmia, almenys, ens faci una mica més humils. Hem de desempallegar-nos d’aquesta supèrbia de pensar que som el Primer Món i que, per tant, nosaltres tenim la resposta per a tot. A vegades fa la sensació que aquest nivell de superioritat ens fa pensar que, com a societat, no podem aprendre de ningú. I et puc assegurar que la República Democràtica del Congo, per exemple, ens podria ensenyar moltíssimes coses de com gestionar una crisi sanitària d’aquestes magnituds. Malauradament, els congolesos tenen quatre o cinc emergències sanitàries a l’any. I la població té el xip d’emergència interioritzat. Allà, quan es declara l’estat d’emergència per un brot d’Ebola o de xarampió, la majoria de la ciutadania enén molt bé què significa i què s’hi estan jugant.

¿La pandèmia ens canviarà com a societat? Què li diu la seva experiència?

Evidentment, hi haurà un impacte perquè hi haurà una mena de trauma. Sobretot a nivell de canvis de comportament social. De fet, ja ho estem veient. Ara, quan arribem a un bar o a un restaurant, si no hi ha gel desinfectant no ens agrada, ens pot arribar a generar desconfiança. En canvi, fa uns anys no sabíem ni què era això del gel desinfectant. És d’hora per veure quins seran els canvis que es produiran, però és una realitat que hem de tenir molt en compte. Però també m’agrada ser optimista i pensar que aquesta pandèmia ens pot portar algunes coses bones. Tenim una oportunitat magnífica, per exemple, per donar valor a les coses verdaderament essencials.

Fins ara, algunes professions essencials com les sanitàries sovint no eren reconegudes. Els nostres ídols són els futbolistes, els cantants, les estrelles del show business. Però arriba un moment en què t’adones que aquests futbolistes no et salven la vida. En canvi, aquells que sí que ens salven la vida no els idolatrem de cap manera. Quants auxiliars d’infermeria o quants guants i mascaretes pots pagar amb el sou d'un d'aquests futbolistes? Quina societat volem? Quins valors ens són primordials? La pandèmia ens pot ajudar a replantejar-nos aquestes preguntes.

Però la pandèmia també ha ressaltat punts foscos de la societat. Al gener, i quan només la Xina i els països del voltant havien diagnosticat casos de covid-19, en diverses ciutats europees es van produir episodis de discriminació i fins i tot de violència contra les comunitats asiàtiques, perquè es pensaven que eren portadores de la malaltia. Mesos després, i quan el focus era Europa, aquestes mateixes actituds es van viure a la Xina contra els europeus.

Aquestes reaccions, malauradament, són habituals en crisis sanitàries d’aquesta magnitud. Per què? En primer lloc, perquè la por hi juga un paper important. I en segon lloc, perquè com a societat tendim a pensar que la culpa mai és nostra, sempre és més fàcil assenyalar algú altre. Buscar algú a qui donar la culpa és més fàcil que entendre i contextualitzar un problema que ens afecta. Però això és molt perillós, perquè un dels impactes socials que pot tenir una crisi sanitària són els estigmes que es creen després contra aquelles persones que han patit la malaltia.

En l’Ebola ho he vist moltes vegades. Després d’un brot, aquelles persones que s’han contagiat de la malaltia poden quedar assenyalades i fins i tot excloses de la societat. Recordo que a Conakry, després de l’epidèmia del 2014, algunes botigues venien l’arròs a un preu més car a aquelles persones que s’havien contagiat de la malaltia. I això té una altra lectura interessant: com aquesta discriminació pot afectar cadascú individualment. Un contagiat que sobreviu es pot preguntar si va ser ell qui va portar el virus a casa i, com a conseqüència, van morir quatre veïns o dos familiars. Això genera un sentiment de culpabilitat que es pot arrossegar tota la vida.

Parlàvem de la República Democràtica del Congo. Com dèiem, fa dues setmanes es va declarar la fi del brot d’Ebola que sacsejava l’est del país, però a principis de juny se’n va declarar un altre a l’oest. A més, hi ha un brot de xarampió que ja ha matat gairebé 7.000 persones, un brot de pesta a Ituri, també ha arribat la pandèmia de covid-19, i malalties com la malària o la sida, que cada any maten moltíssimes persones. I no en sentim gaire a parlar. Hi ha malalties de primera i de segona?

No crec que hi hagi malalties de primera i de segona. El que hi ha és discriminació. Si demà es descobreix un brot de malària a Europa o als Estats Units, l'acció i la reacció de la societat serà brutal: mitjans de comunicació, polítics, farmacèutics… Posarem tots els esforços per intentar aturar aquest focus. En canvi, hem acceptat, normalitzat i fins i tot oblidat que en països de l'Àfrica subsahariana milions de persones moren a l'any degut a malalties com la malària o el xarampió que tenen tractament.

A més, ja n'hem tingut exemples. Durant el brot d'Ebola del 2014 a l'Àfrica Occidental, mentre el virus només afectava africans, als mitjans de comunicació amb prou feines hi trobaves notícies. Titulars petits que informaven de la mort de 500 persones, o de les que fossin. En canvi, quan hi va haver el cas d'un religiós espanyol que es va contagiar, el tractament va ser totalment diferent: la notícia en portada. I saps per què era? Perquè a partir d'aquell moment creix la idea que, si aquella persona és evacuada a Espanya, el virus també ens podia afectar a nosaltres. Per tant, hi ha una premissa que hem de tenir molt clara: no tots som iguals davant les malalties.

Precisament en molts països de l'Àfrica subsahariana es tem que les mesures restrictives imposades per aturar l'expansió del covid-19 puguin relaxar el control d'altres malalties, com la malària o el xarampió. Un exemple: degut al tancament de fronteres i aeroports, aquest any està costant més fer arribar teles mosquiteres en alguns d'aquests països per protegir la població de la malària.

Exacte, això són les conseqüències indirectes d'una epidèmia. I fan por. Ens fa por que no arribin medicaments, que no arribin vacunes d'altres malalties, i també que no arribin cooperants d’ONGs, o que no puguem continuar els nostres projectes. Com dèiem, el nou coronavirus és una malaltia més en molts països. Els pronòstics de l'impacte de la malària aquest any, per exemple, són preocupants i hem de recordar que en aquests països la malària continua matant més que el covid-19, encara que no ocupi titulars. Per tant, hi ha un risc elevat de morts indirectes.

I, a més, hi ha un altre factor afegit, que també hem vist durant els brots d'Ebola. Quan la població sap que en un hospital s'estan tractant casos d'Ebola o algú ha mort per l'Ebola, automàticament hi ha una part d'aquesta població que no vol anar als hospitals. D'acord: decideixen que no van als hospitals, però llavors poden morir de malària o de qualsevol altra malaltia perquè, encara que tinguin símptomes, probablement no s'aniran a tractar.

Científics de tot el món estan centrant tots els seus esforços en trobar una vacuna per al covid-19. I les grans potències, com els Estats Units, la Xina o la Unió Europea, ja fa setmanes que es volen assegurar les seves dosis un cop surti al mercat. ¿Li fa por que el covid-19 acabi sent, amb el temps, una malaltia que només afecti els països amb menys recursos, com passa ara amb la malària, la sida o el xarampió?

Ara per ara sabem una cosa: la pandèmia acabarà, tard o d'hora. Acabarà d'hora si aconseguim desenvolupar en els propers mesos aquesta vacuna i, sobretot, si aconseguim repartir-la equitativament arreu del món. Acabarà tard si només ens preocupem per allò que passa a l’interior de les nostres fronteres i deixem alguns països al marge d’aquesta vacuna i d’un tractament eficaç contra la malaltia. Per tant, hem d’assegurar que existeixin els mecanismes internacionals adequats per garantir que les vacunes arribin –en quantitats suficients i a preus assequibles– als països més pobres.

A més, hi ha una realitat que hem de tenir molt present: tractant-se d’una malaltia tan contagiosa i en un món tan connectat, si volem aconseguir el control total de la pandèmia, no podem deixar una part de la població oblidada.