Crònica d’un retorn a la Xina en plena pandèmia

XangaiAles 13.20 del dilluns 21 de setembre es va tancar la porta de l’habitació de l’hotel de Xangai per començar un confinament de 14 dies, l’última etapa d’un complicat viatge per tornar a la Xina en temps de covid-19.

Durant dues setmanes, la vida ha de transcórrer a l’interior d’aquesta habitació. La porta de la cambra només s’obre tres cops al dia per recollir el menjar que t’hi deixen. Si al final l’última prova PCR és negativa, seré lliure d’abandonar l’hotel, viatjar a la ciutat on visc, Pequín, i recuperar la meva vida quotidiana a la Xina. Serà el final d’un llarg procés pel qual passen tots els estrangers que des d’aquest estiu han començat a poder tornar al gegant asiàtic, el país on es van detectar els primers casos del nou coronavirus.

I és que la lluita contra la pandèmia va decidir el govern xinès no només a tancar les fronteres al turisme, sinó també a prohibir -des del 28 de març- l’entrada als residents estrangers que eren a l’exterior (els xinesos sí que ho podien fer). Unes 600 persones a l’estat espanyol s’han trobat en aquesta situació, amb la seva vida interrompuda lluny de la seva llar i la feina, i alguns fins i tot amb la família dividida.

A dins de l’habitació no penso en l’aïllament; la sensació que tinc és que el pitjor ja ha passat. He aconseguit superar tots els tràmits i ja soc a la Xina. Ara ja només cal que els dies passin com més ràpid millor.

Miro enrere i penso que el procés ha sigut una cursa d’obstacles: calia obtenir un nou visat que permetés l’entrada a la Xina. Després, quadrar les dates perquè una PCR negativa fos validada a l’ambaixada o al consolat xinès. Només així, i en un termini màxim de tres dies des del test, pots volar. Després, i abans d’embarcar cap a Xangai, vaig haver de descarregar una aplicació de les duanes xineses on introdueixes les teves dades personals i de salut. La temperatura me la van prendre abans d’embarcar i durant el vol. A l’arribar entres en un escenari nou. El bulliciós aeroport de Xangai-Pudong s’ha convertit en un espai semibuit, amb files separades per panells, on personal enfundat en equips de protecció individual et dirigeix en tots els llargs tràmits.

Camí amb obstacles

I és aquí on comença una espècie de gimcana per l’aeroport, molt ben organitzada, en què vas passant controls i signant formularis. El recorregut també inclou una nova prova PCR. Encara que el personal intenta ser amable, la llarga cua fa inevitable que la presa de mostres nasals hagi de ser ràpida i poc acurada. La ruta finalitza a les portes de l’aeroport, on es formen petits grups aleatoris que són embarcats en autobusos camí als anomenats centres designats, hotels allunyats del centre de les ciutats. La quarantena s’ha de fer a la ciutat on aterres i no pots triar l’hotel. Les despeses són a càrrec del viatger.

La incertesa, els nervis i el cansament en un llarg procés de més de cinc hores des que aterra l’avió fins a l’hotel passen factura. A l’entrada de l’establiment, i mentre desinfecten els equipatges, una dona de mitjana edat pateix un atac d’ansietat. Plora i es nega a entrar les seves maletes. Es queixa que ningú l’ha informat d’on la portaven. Finalment, entre el personal i alguns viatgers aconsegueixen calmar-la. L’habitació és àmplia i té un gran finestral. La Xina és ja molt a prop, a l’altra banda del vidre. Els gratacels, el trànsit dens i el pas constant de barcasses pel riu Huangpu et recorden que ets a la seva capital econòmica.

Llargues hores a omplir amb rutines, una mica d’exercici, feina, lectura i vídeos. Més de dotze canals de la televisió xinesa per practicar l’idioma. Mentrestant, cal donar la temperatura dos cops al dia. L’habitació és gran, el menjar és correcte. Però d’altres no han tingut tanta sort.

Sense contagis locals

Hi ha qui ha passat la quarantena en habitacions petites amb les parets forrades de plàstic com a mesura higiènica, sense ni tan sols tovalloles. No hi ha un estàndard definit. En alguns llocs han deixat compartir habitació a les parelles i en uns altres han hagut de batallar perquè no aïllessin en solitari nens de dotze anys. En alguns hotels permeten encarregar menjar a l’exterior i en d’altres no.

Però la Xina defensa el seu model per controlar la pandèmia i per evitar rebrots. Des del 17 d’agost no es registra cap contagi local: els que hi ha són importats, una desena al dia. La mascareta ha deixat de ser obligatòria en espais oberts. L’activitat econòmica es recupera i els restaurants treballen amb normalitat. I l’escola va obrir les portes a principis de setembre.