Una metàfora d'aïllament i desconcert encercla el Regne Unit

LondresQue durant la matinada d'aquest dilluns hagi plogut a bots i barrals sobre Londres i bona part del Regne Unit només s'ha pogut llegir com una "metàfora" de la situació: covid + Brexit = distanciament + aïllament + incertesa + desconcert. Plou sobre mullat. Si bé el Brexit va esclatar molt abans que el covid, tot s'ha confós tant aquests dies que semblen ja parts del mateix fenomen: un malson històric i histèric, més encara després del cap de setmana.

Assegut al davant de l'estació de metro de King's Cross, cap al migdia, aprofitant la insinuació de tímides clarianes, Peter Landson, de 43 anys, arquitecte tècnic, que tot just ha fet una visita d'inspecció d'obres a la gegantina seu que Google està aixecant a cent metres d'on som, és el que em diu quan li demano per l'estat de la qüestió, després d'identificar-me i fins i tot mostrar-li amb el mòbil el resultat de la PCR (negatiu) que em van fer la setmana passada.

"Quina qüestió, en concret?", vol saber. "Tot plegat: el Brexit, el covid, la nova soca i el tancament del país". "Sembla la tempesta perfecta, oi?" Un parer que, hores després, serà menystingut per Boris Johnson, per a qui els preparatius del Brexit han sigut una mena d'assaig general de potencials problemes a Dover. Èxit rotund. Aplaudiments per al premier.

Landson i el cronista mantenim la distància. L'home no porta mascareta; aquest corresponsal, sí. Fa dos dies, el cap de la delegació de la BBC a Washington, Jon Sopel, feia una piulada a tenir en compte: "Acabo de tornar de DC per primera vegada des del mes de juny (i Déu sap que allà hi ha un gran embolic), però estic profundament impactat per la poca gent que a Londres porta mascareta. Fins i tot a la majoria de llocs que als Estats Units neguen el covid-19 hi ha més gent amb mascareta que aquí. Ara, amb la nova variant i el Tier 4 [el nivell de les restriccions, que han acabat en el tercer confinament imposat dissabte a Londres i el sud-est d'Anglaterra], segur que cal replantejar-s'ho?"

Però Landson no deu haver llegit Sopel. Ni molta altra gent amb la qual em creuaré des del domicili fins a un dels centres de la ciutat, l'àrea de King's Cross. Estic a punt de demanar-li per què no en porta, però se m'avança. "Ens han dit tantes vegades tantes coses que ja no sabem què fer-ne, si dur-ne o no dur-ne", em diu. No sembla lector de The Sun, que al matí s'ha despatxat a gust amb una portada teledirigida contra el president Macron per haver tancat las fronteres de Calais i haver provocat els primers problemes a Dover. No creu en cap conspiració per ofegar el Regne Unit aprofitant l'avinentesa: "La situació és molt complicada aquí i a tot arreu. Suposo que, fins a cert punt, és normal que hagi passat el que ha passat".

El que es diria que no n'és, de normal, és plantar-se a l'estació de St. Pancras, des d'on surt l'Eurostar, amb la pretensió de viatjar ni dilluns ni, en principi, dimarts, de Londres a París. Hi ha molt poca gent, un desert de pedra, marbre i vidre amb decoracions nadalenques, i les poques persones que parlen amb els ociosos treballadors del servei ho fan per consultar com canviar bitllet o informació sobre possibles alternatives per creuar el Canal. Un home, però, acaba enfurismat la consulta. M'hi acosto, li demano què passa i m'engega a dida, en un anglès afrancesat. És d'aquells que, com tots hem fet, ha après abans els estirabots que no pas les metàfores.

Cua entre cames fins que tinc més sort. Una parella de Xangai, la Jessica i el Wayne, "els noms d'adopció anglesos", de 25 anys, tenen pressa quan els aturo. "Anem a Nottingham. Hi estudiem". Ella, educació; ell, administració d'empreses. Violen les normes, que per això hi són. Han viatjat de zona de restriccions 3 a zona 4. En teoria no és pot fer, però no hi ha ni molts ni pocs controls. Han passejat per Londres, s'han fet fotos i selfies i tornen al nord per passar les festes de Nadal. Sobre la pandèmia? "A la Xina hem après abans que vosaltres a protegir-nos". Òbviament, porten mascareta. Però trenquen les normes. A la Xina no podrien fer-ho. Acabarien en un tren cap a l'infern, no cap a Nottingham.

També la duen posada la Marion i el Peter, una altra parella, de 26 i 29 anys. M'hi adreço mentre contemplen els cartells en què s'anuncien les andanes dels trens. "Anem a Stirling [Escòcia], a veure la meva família". Ho diu el Peter. Just tot el contrari del que es pot fer. "Riscos?" "Hem estat autoaïllats els últims deu dies." Si vols, sempre hi ha una excusa perfecta. Uns metres més enllà d'on són, l'andana 9 3/4 està buida, un altre símbol de la violència del covid. En altres èpoques seria plena de turistes i fans de Harry Potter. Des d'allà, un rètol sobre un mur de totxo, surten els trens cap a Hogwarts.

Caldrà la molta màgia blanca que hi ensenyen, i no només la de la vacuna, per acabar amb el malson. Perquè encara que Londres aquest dilluns ja no s'amuntega a les estacions per fugir-ne, com va passar dissabte, després de l'anunci del nou confinament, la breu passejada sota la pluja em convenç que cadascú fa el que li convé. Mascaretes? Poques. Distància física? Encara menys. Quan torno al barri, la cua a la carnisseria i l'apilonament dels treballadors al darrere del taulell i de clients al davant són la prova que la fatiga i el desig d'un bon àpat per Nadal poden més que la por a la pandèmia. No debades, al Regne Unit també s'ha repetit molt que calia salvar les festes. Al preu que sigui?