Johnson es posa en contra l'independentisme per haver ofegat econòmicament Gal·les i Escòcia

LondresLa gestió de la pandèmia continua portant de corcoll Boris Johnson. No només no se'n surt contra el virus sinó que té fronts polítics oberts per tot arreu: amb l'oposició laborista, com no podia ser d'una altra manera, però també dins del seu propi partit i, potser més greu a mitjà i llarg termini, amb els independentistes gal·lesos i escocesos.

Aquest dilluns, parlamentaris del Partit Nacionalista Escocès (SNP) i del Plaid Cymru (Gal·les) però també els liberaldemòcrates escocesos li han retret la marginació econòmica a què ha sotmès les dues nacions fins que Downing Street no s'ha vist forçat a estendre el programa de subvencions dels salaris a causa de les noves mesures de confinament anunciades dissabte, que entren en vigor a Anglaterra a partir de les 00.01 hores de dijous, un cop el Parlament les hagi aprovat.

De fet, fins i tot el mateix líder dels conservadors a Escòcia, Douglas Ross, es queixava dissabte d'aquest mateix fet: "Ara que s’ha ampliat l’esquema del furlough [equivalent a l'ERTO] per cobrir l'impacte d'un segon confinament a Anglaterra, com podria un govern unionista no reiniciar el pla si se'n requereix un altre a Escòcia?", va dir. I gens sorprenentment, en una entrevista amb la cadena ITV, Ross ha dit aquest dilluns que "la gent més objectiva" estaria d'acord que Nicola Sturgeon, la primera ministra escocesa, és millor comunicadora que Johnson. També ha admès que Johnson estava perjudicant el cas de la unió del Regne Unit.

El programa de suport als salaris finalitzava el 31 d'octubre. Però tant Gal·les com Escòcia havien decidit endurir les restriccions fa dues setmanes i una setmana, respectivament, i, com a mínim en el cas de Gal·les, fins al 9 de novembre. Tot i les demandes de Cardiff i d'Edimburg d'ampliar l'anomenat esquema del furlough, el ministre del Tresor, Rishi Sunak, i el mateix Johnson s'hi havien resistit. Dissabte, però, quan molts treballadors a Escòcia i Gal·les ja havien rebut la notificació de comiat davant la impossibilitat de tornar als seus llocs de treball i la falta de suport públic per mantenir les nòmines, Johnson va anunciar que s'estenia l'ajuda durant tota la durada del nou període de restriccions.

Davant de la nova mesura, el cap del grup parlamentari del SNP, Ian Blackford, ha afirmat que el "canvi de rumb de l'últim moment ha acabat per enterrar la bajanada que el Regne Unit és una unió d'iguals, perquè una miniextensió del programa furlough només s'ha concedit in extremis quan una part del país [Anglaterra] ho ha necessitat". Johnson ha refusat l'acusació assegurant que el programa és vàlid per a tot el Regne Unit.

Poc després, la diputada gal·lesa pel Plaid Cymru Liz Saville Roberts s'ha fet ressò dels comentaris de Blackford en els mateixos termes: "El Tresor només hi és per a nosaltres quan els comtats anglesos estan confinats". Saville Roberts ha posat damunt de la taula una dada preocupant per al futur de la unió. Al llarg del cap de setmana el moviment independentista gal·lès Yes, Cymru ha sumat 2.000 nous membres.

A Escòcia la situació encara és pitjor per als interessos de Londres, tenint en compte les crucials eleccions al parlament d'Edimburg que tindran lloc el pròxim mes de maig. Dissabte es va publicar una enquesta que confirma una tendència a l'alça imparable des de la primavera a favor de la independència. El sí s'ha estabilitzat en el 56% mentre que el no se situa en un també estable 44%. Són les mateixes dades que una enquesta interna del govern, difosa al setembre per la premsa britànica, que segons aquestes mateixes informacions ha provocat l'alarma a Downing Street.

Refús del partit

Al llarg del debat Johnson ha hagut d'escoltar també com alguns destacats membres del seu partit, entre altres l'expresident Graham Brady o el diputat Charles Walker, han acusat el govern de permetre que el país es converteixi en un "estat autoritari i coercitiu".

El premier, doncs, està arraconat. Per una banda, la comunitat científica, que li ha posat damunt de la taula l'evidència de la necessitar d'actuar ja si es volia evitar el col·lapse dels hospitals abans de Nadal. Per una altra, un empresariat i un sector del seu propi partit molt reticents al confinament, igual o més preocupats pel dany que els confinaments estan causant tant a l'economia com a la cultura política dels tories que per la situació sanitària.

A més de Walker i Brady, Peter Bone, Ian Duncan Smith, Esther McVey o John Redwood són altres pesos pesants del partit disposats a desafiar Johnson en la votació de dimecres. Un front que encara s'amplia més per la irrupció aquest mateix dilluns de Nigel Farage. El líder xenòfob i anti Unió Europea del Partit del Brexit ha demanat canviar-ne el nom pel de Reform UK i la seva primera missió serà oposar-se a qualsevol tipus de confinament. El populisme ultra s'alia en aquest cas amb la branca més dura dels tories.

Crítiques igualment demolidores a la gestió de la pandèmia li han vingut des de la bancada de l'oposició laborista. El líder del partit, Keir Starmer, ha volgut saber per què Johnson no va actuar la tercera setmana de setembre, quan, d'acord amb les actes fetes públiques la setmana passada del comitè científic que assessora el govern, l'organisme ve demanar una acció més decisiva per frenar l'expansió del virus.

"El resultat de no haver actuat abans és que el cost serà molt pitjor: hi haurà més persones que perdran la feina, es perdran més empreses i més gent perdrà els seus éssers estimats. El cost humà serà més alt", ha reblat Starmer. "Durant 40 dies, però, el primer ministre va ignorar el consell i ara el confinament serà més llarg i profund".

El laborisme donarà suport a Johnson, fet que garanteix que, tot i la contestació des de la seva pròpia bancada, des de dijous Anglaterra endarrereix el rellotge pràcticament al mes de març. Perquè amb l'excepció de les escoles i les feines que no es puguin fer a distància, el país entra en hibernació. El clima de tensió política i la sensació que Downing Street no sap per on navega va creixent. Tot i el Brexit, el Regne Unit caminà de la mà d'Europa en el seu fracàs en el combat del covid-19.