La llarga espera per a l'abraçada coreana

Barcelona"Pare, sóc jo, el teu fill". Han passat tantes dècades des que Chae Hee-yang i el seu pare, Chae Hoon Sik, es van veure per darrer cop que el petit no era més que un nen. Tots dos han canviat massa i gairebé és impossible que es reconeguin. Ara, amb 65 i 88 anys, es retroben enmig d'escenes de plors, alegria i emoció. La seva és la història de milers de famílies que van quedar separades quan, en acabar la guerra civil coreana, el país va quedar dividit en dos el 1953: Corea del Sud, on viu el fill, i l'hermètica dictadura de Corea del Nord, on resideix el progenitor. De fet, els dos estats continuen tècnicament en guerra i ni tan sols existeix intercomunicació postal, a banda que els veïns del Nord tenen vetada la sortida a l'estranger, així com l'accés a la televisió o internet.

La relació entre els dos veïns no és fàcil i periòdicament s'incrementen les amenaces militars que fan augmentar la tensió política. Fa quatre dècades que es van iniciar les converses per engegar els programes de retrobament però no va ser fins al 2000 quan es va produir la primera trobada. Des de llavors, s'han fet 18 reunions, que han aconseguit que 22.000 coreans puguin abraçar els seus familiars de l'altra banda. Però l'enèsima escalada de tensió entre tots dos països va aturar el programa el 2013. Els dos governs van acordar a l'agost reprendre el contacte, i avui se celebra la primera ronda.

El programa de retrobades es fa sota la supervisió de la Creu Roja, que s'encarrega fins i tot de fer controls mèdics i psicològics previs als candidats de Corea del Sud (al Nord, l'aïllament del règim no ho permet) per confirmar que el seu estat de salut és prou bo per fer el viatge fins a un recinte turístic del parc de la muntanya de Geumgamg, a Corea del Nord.

En els propers set dies, prop de 500 coreans repetiran les escenes dels Chae. En total són 96 famílies que han estat esperant sis dècades per a la retrobada. La majoria no han tingut cap contacte amb els seus familiars i gairebé no saben res els uns dels altres. Segons el ministeri sud-coreà de la Unificació, 57.000 dels 130.000 sud-coreans que s'havien inscrit en aquests programes fins al 2013 han mort en l'espera. Per això, l'organisme propicia alternatives al contacte físic, com l'intercanvi de cartes o d'informació de les famílies, videoconferències o trobades en tercers països. El govern de Seül tria a través d'un sorteig els candidats que tindran la sort de veure cara a cara els seus familiars a qui havien perdut el rastre.

Avui, les primeres famílies han anat arribant a l'hotel. Ho han fet en autobusos, i molts portaven fotografies en blanc i negre, l'únic record que en molts casos els queda dels parents. "Segurament ploraré molt quan vegi la meva germana. Com podria no fer-ho després de tant de temps?", es pregunta la sud-coreana Lee Taek Gu. Ja un cop a l'hotel, pocs poden contenir l'emoció de veure els pares, germans o fins i tot el marit. La trobada durarà tres dies, sempre sota l'atenta mirada i supervisió dels funcionaris de Pyongyang, tot i que s'han disposat moments d'intimitat en les habitacions de l'hotel. Serà aquest el moment en què els parents del Sud donin els obsequis que porten per als del Nord, que no tenen a l'abast productes d'un mercat lliure.

Per a Corea del Sud, el reagrupament familiar és un "problema humanitari". Segons fonts del ministeri, cada any es pressuposten vuit milions de wons (6.200 euros per a cadascun dels seus ciutadans inclosos dins del programa) per esbrinar si els familiars dels afectats continuen vius o organitzar els intercanvis.

El temps, però, no perdona i és el gran enemic d'aquests emotius retrobaments. Sis dècades després que la guerra dividís famílies senceres, els supervivents s'apropen als 80 anys. Els registres del govern sud-coreà confirmen que la biologia és imparable i cada any són menys els que demanen contactar amb els parents perduts i menys els que acaben trobant-se.