Corea del Nord, sense covid?

BarcelonaTot allò que envolta la figura de Kim Jong-un i, per tant, de Corea del Nord té més enigmes que certeses. I la pandèmia de covid-19 no ha sigut cap excepció. Encara avui en dia el règim nord-coreà -juntament amb el Turkmenistan, una altra de les dictadures més hermètiques del món- no ha confirmat cap cas del nou coronavirus al país. Des de l’inici de la pandèmia la versió oficial que arriba des de Pyongyang, la capital nord-coreana, és ben clara: aquí, de casos, no n’hi ha. “Hem evitat completament l’entrada del virus maligne”, es vanagloriava Kim Jong-un el 3 de juliol durant una reunió de partit, segons informacions de l’agència estatal de notícies KCNA. Una afirmació, però, que grinyola. És llarga la llista d’analistes, experts i també alguns governs -entre els quals la Xina o els Estats Units- que, tenint en compte el comportament del virus al planeta, consideren que aquesta opció és pràcticament impossible i donen per fet que el país asiàtic fa mesos que, com la resta, és víctima del covid-19.

En els últims dies el debat ha tornat a agafar força. Fa una setmana el règim declarava la “màxima emergència” sanitària i decretava l’aïllament estricte de la ciutat de Kaesong, fronterera amb Corea del Sud, després de detectar en aquesta localitat un “possible” contagi, el primer anunciat per la dictadura fins ara. Segons la versió de Pyongyang, es tracta d’un desertor nord-coreà, que després d’haver fugit el 2017 a Corea del Sud, havia retornat al Nord -de manera il·legal, tal com va marxar- feia només uns dies. El jove, de 24 anys, hauria presentat símptomes de la malaltia i se li va fer una prova que, segons l’agència KCNA, va donar resultats “poc clars”. “Hi ha hagut una situació crítica per la qual l’agressiu virus podria haver-se introduït al país”, advertia dilluns passat Kim.

Però des de Seül neguen aquesta versió. Corea del Sud, un dels països amb un dels millors sistemes de rastreig de casos del món, admet la fugida del desertor però defensa que el noi no estava contagiat, ja que no s’havia classificat ni com a positiu ni com a contacte de positiu en la base de dades oficial del país.

Més tensió entre les Corees

A falta de noves informacions, el desenllaç continua obert. Mentrestant, i entre tantes incògnites, l’episodi evidencia com a mínim dues realitats. La primera, que sigui quina sigui la incidència real del virus a Corea del Nord el règim ha optat des d’un principi per mesures dràstiques, com fa sempre que hi ha una epidèmia que pot acabar traspassant les fronteres d’un país amb instal·lacions sanitàries precàries, gairebé sense recursos per controlar un brot i amb una població extremadament vulnerable. Així ho va fer el 2014 arran de l’epidèmia d’Ebola que va sacsejar l’Àfrica Occidental, a l’altra punta de món. A finals de desembre, doncs, gairebé al mateix temps que la Xina informava l’Organització Mundial de la Salut dels primers casos d’una “pneumònia desconeguda” a Wuhan, Pyongyang tancava -encara més- el país i cancel·lava els vols procedents de territori xinès i també rus. Aquesta contundència, que s’ha repetit en els últims mesos -mascareta obligatòria, prohibició d’actes multitudinaris, funcionaris desinfectant ciutats...- dona força als que desconfien de les xifres de Kim. “Per què tantes mesures si no hi ha casos?”, es pregunten.

I la segona és una qüestió geopolítica. La disparitat de versions entre les dues Corees arran del possible contagi afegeix més llenya al foc de la seva relació, que, precisament, viu un moment especialment tens. El 16 de juny Corea del Nord feia esclatar l’oficina de relacions amb el Sud per “tallar qualsevol comunicació”, com a resposta al llançament de pamflets, des del Sud, amb propaganda contra la dictadura. Una acció que, a banda del rerefons polític, enfurismava Kim per la possibilitat que els fulls poguessin estar contaminats pel virus.

Però l’experta Duyeon Kim, de l’ONG Crisis Group, apunta una altra lectura: en cas que sigui cert que el fugitiu va arribar al Nord contagiat o que així s’acabi fent creure des de Pyongyang, “Corea del Nord no haurà de continuar dient que no té infeccions, perquè ara tindrà un culpable clar a qui assenyalar”. I no només això: “Al culpabilitzar el cas importat des de Corea del Sud, pot acceptar l’ajuda sud-coreana”. Duyeon Kim subratllava això últim en referència a l’ajuda que Corea del Sud, com també els Estats Units o la Xina, ha ofert al règim per gestionar la pandèmia. La resposta de Kim Jong-un sempre ha sigut clara: “No”. ¿Com es podria explicar, doncs, que el règim acceptés ajuda per fer front a un virus que, segons Pyongiang, no ha arribat mai al seu país?