El cordó sanitari, una estratègia que no sempre funciona

BarcelonaL’auge de l’extrema dreta a les institucions de l’Estat és un fenomen molt recent. Fins al 2018 ni tan sols hi tenia presència. Vox va debutar a Andalusia, on el seu discurs xenòfob i de solucions aparentment senzilles a problemes complexos va seduir gairebé 400.000 andalusos. I amb el PP i Cs assedegats per desbancar el PSOE del govern després de quaranta anys, ni tan sols es va plantejar el cordó sanitari. Des d’aleshores la triple dreta funciona també als governs autonòmics de Madrid i Múrcia, sempre amb Vox fora de l’executiu però com a soci indispensable. Ja són 11 els Parlaments autonòmics amb presència de l’extrema dreta i Catalunya va abandonar el 14-F el grup dels que encara aguanten sense, com Galícia, Navarra, Canàries, Extremadura, Castella-la Manxa i la Rioja. Vox és quarta força i podria aspirar a tenir un lloc a la mesa del Parlament, però el cordó sanitari que plantegen tots els partits –menys, de nou, PP i Cs– ho fa pràcticament impossible. Els partits catalans afronten ara un dilema que fa anys que ha marcat la política en molts estats d’Europa, que es debaten entre compartir el poder amb l’extrema dreta i el cordó sanitari per aïllar-la.

La idea del cordó sanitari va néixer als anys 80 a França davant l’auge del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. La dreta de Jacques Chirac afrontava el dilema de si pactar o no amb el seu flanc dret. “El partit conservador es va plantejar si era millor intentar contenir l’extrema dreta aliant-se amb ella per mantenir-la sota control o bé deixar clar que hi havia una oposició ideològica moral que impedia cap aliança”, explica Jean-Yves Camus, director de l’Observatori de Radicalitats Polítiques de la Fundació Jean Jaurès de París. “Van considerar que si s’aliaven amb el Front Nacional els acabaria devorant. Al cap i a la fi Le Pen sempre deia que els electors preferien l’original a la còpia”. De fet, a França el cordó sanitari significa no només no fer acords de govern amb els ultres, sinó un front republicà de tots contra un a la segona volta de les presidencials que va implicar, per exemple, que el partit socialista demanés anar a votar Chirac amb la pinça al nas per barrar el pas a Le Pen. Avui el partit de Marine Le Pen, que ha trencat amb el seu pare i s’ha rebatejat amb el nom de Reagrupament Nacional, és més fort electoralment que mai, però no ha arribat a tocar poder més enllà d’algunes alcaldies com la de Perpinyà.

La urgència de fer-hi front

Tal com explica a l’ARA el politòleg Cas Mudde, un dels referents en l’anàlisi dels populismes a Europa, “els efectes del cordó sanitari no són tan evidents. El que veiem és que bàsicament ajuda si es fa en els estadis inicials de l’auge d’un partit d’ultradreta, abans que tingui un suport significatiu a la societat. I també que és molt més fàcil fer-lo contra partits de l’extrema dreta, com Alba Daurada, que contra partits de la dreta radical com Vox, que tenen uns valors més àmpliament compartits tant entre les elits com entre les masses”.

L’exemple de Grècia és el més paradigmàtic en aquest sentit: els neonazis d’Alba Daurada van obtenir més de 400.000 vots i es van convertir en tercera força al Parlament el 2015 en plena crisi pels plans d’austeritat i amb la polarització que va portar Syriza al govern. Quatre anys després i amb una mobilització al carrer permanent, es van quedar fora de les institucions per no superar el 3% i van acabar condemnats per organització criminal pels seus assassinats i agressions.

També ha funcionat el cordó a Alemanya, tot i que amb tensions. El pacte al govern regional de l’estat oriental de Turíngia entre els conservadors de la CDU i la branca local d’Alternativa per Alemanya (AfD) va durar només unes hores i va tenir com a víctima ni més ni menys que la dona cridada a ser la successora d’Angela Merkel.

Itàlia i Àustria, sense barreres

Però França, Grècia i Alemanya són al cap i a la fi excepcions en el mapa polític europeu. A Itàlia mai hi ha hagut vetos a la ultradreta: la Lliga de Matteo Salvini va governar amb el Moviment 5 Estrelles i ara estarà també present en l’executiu de salvació de Mario Draghi. I si els Fratteli d’Italia, una formació postfeixista, n’han quedat fora, ha sigut per voluntat pròpia.

La ultradreta austríaca tampoc s’ha topat mai amb barreres. Com a tercera força política des de fa dècades, tant socialdemòcrates com conservadors li han allargat la mà per governar. La coalició entre els conservadors i el Partit de la Llibertat va saltar pels aires el 2019. Els primers van canviar de soci per pactar amb els Verds però mantenint l’agenda antiimmigració. 

Als països nòrdics la ultradreta també està fortament implantada des de fa anys. Els Autèntics Finesos van quedar a només un punt dels socialdemòcrates el 2019, i quan la ultradreta va presentar una moció de censura només sis mesos més tard, el primer ministre, Antti Rinne, va fer un pas enrere per evitar que es repetissin els comicis. A Estònia, en canvi, tot i que hi havia una campanya per excloure els ultres d’EKRE, finalment els conservadors els van acollir en un govern de coalició.

Per a Mudde, en el cas espanyol “sembla massa tard per al cordó sanitari amb Vox, a no ser que el PP i Cs admetin obertament que es van equivocar pactant-hi i denunciïn el seu autoritarisme i identitarisme. Si simplement deixen Vox en l’ostracisme però continuen adoptant la seva agenda, el cordó semblarà una hipocresia”.

Euan Healey, de Europe Elects, alerta que no és tan fàcil domesticar la ultradreta. Encara que els partits tradicionals intentin comprometre’ls amb les regles del joc de les institucions, els ultres acabaran reclamant “polítiques antidemocràtiques o antiminories a canvi del seu suport”.