El cor del problema

Una pintada demana "llibertat per a Palestina" en una paret d'Istanbul, aquest dimecres poc després de l'anunci de Trump.
i Pere Vilanova
06/12/2017
2 min

Catedràtic de Ciència Política de la UBJerusalem és el cor del conflicte entre jueus israelians i palestins des de fa tant de temps que els greuges entre uns i altres poden durar, i duraran, per sempre més. No és una exageració, i ara el senyor Trump està decidit a clavar l’últim clau al taüt de l’anomenat procés de pau, que està no només mort, sinó mal enterrat.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

És tan complicat, el tema de Jerusalem, que un dels negociadors em va dir, als anys noranta, quan el procés dels Acords d’Oslo encara suscitava esperances: “Quan tota la resta de temes en conflicte –fronteres, aigua, refugiats, seguretat– estiguin en vies de solució, sempre ens quedarà Jerusalem per estripar les cartes i tornar al punt de sortida...” Trista premonició.

Ja el 1947, quan l’acabada de fundar Organització de les Nacions Unides es va haver d’ocupar del tema de Palestina, en l’informe de la Comissió Peel se suggerien dues coses. Una, que el territori de la Palestina històrica es partís en dos nous estats independents. La segona, que l’àrea de Jerusalem, incloent-hi Betlem, fos declarada corpus separatum, fos segregada dels dos estats (i no pogués ser capital de cap d’ells) i fos administrada executivament per un governador nomenat directament per les Nacions Unides, sempre garantint el lliure accés als llocs sants a tots els creients.

La proposta tenia el seu punt de raó. La relació entre religió i política, sempre altament emocional, assoleix en aquelles terres proporcions descomunals. Alguns dels interessats opinen que la violència que històricament ha suscitat la lluita per Jerusalem és tan gran que seria la prova més clara de la inexistència de Déu. Altres, justament, han lluitat i s’han matat per Jerusalem convençuts del contrari.

Terra de guerres

La ciutat va ser al cor de la guerra del 1948, encara més de la del 1967, i de les dues Intifades (1987-1992 i 2001-2005). No és per un problema de desacords urbanístics, per descomptat, tot i que l’ocupant israelià ha utilitzat des del 1967 l’urbanisme municipal per fracturar visiblement la ciutat en dues parts i alhora proclamar la capital única i “indivisible” d’Israel. I aquí entra el tema de les ambaixades estrangeres, que fins ara, i sense excepció, han seguit la decisió de l’ONU de no reconèixer ni l’annexió de la part palestina de la ciutat (Jerusalem Est) ni que sigui la capital de l’Estat d’Israel. Això es correspon amb la resolució 243 del 1967, que exigeix a Israel que torni els territoris ocupats als palestins, i que fins ara cap president dels Estats Units ha gosat ignorar. Per això totes les ambaixades són físicament a Tel Aviv.

Com diu la dita, quan una situació dramàtica pot empitjorar, ho fa. Ara el president Trump vol passar a la posteritat com el que va clavar l’última estocada a qualsevol possibilitat de reobrir un procés de negociació (parlar de pau ja seria sarcasme) entre uns i altres. En els pròxims dies i setmanes, confirmat el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, hi haurà mes violència, morts i ferits, i no cal ser el profeta Isaïes per endevinar-ho.

stats