La COP25 decep el planeta

BarcelonaLa cimera climàtica de l’ONU a Madrid, la COP25, va estar molt a punt de fer marxa enrere en el pacte global signat a París el 2015 i de caure en l’abisme de la nova conjuntura geopolítica, farcida de líders pro combustibles fòssils o directament negacionistes. Només la intensa pressió social al carrer, la més gran des que van arrencar aquestes trobades a Rio el 1992, va forçar els governs a negociar sense descans durant dos dies de pròrroga -la COP25 és la Cimera del Clima més llarga de la història- i va permetre tancar un acord que salva els mobles, perquè evita el retrocés, però que és molt lluny del que el món realment necessita.

“Decepció” era la paraula més repetida ahir entre els representants dels països més afectats per l’impacte de la crisi climàtica. L’acord final no fa una crida clara a aturar les emissions i accelerar-ne la reducció a partir del 2020, com reclama la ciència. El text final “recorda” als estats que l’any que ve han de presentar plans de reducció d’emissions (els anomenats NDC o contribucions determinades nacionalment) i els “urgeix” a fer-ho tenint en compte el que diu la ciència i “amb la vista posada a reflectir l’ambició més alta possible”.

“Regust agredolç”

“Jo crec que ha fracassat: els nivells d’ambició que té el text no estan a l’altura de la crisi climàtica que vivim ni de les demandes del carrer”, diu Anna Pérez, codirectora de Climate Tracker. A més, destaca el fracàs que suposa no haver pogut acordar, per segon any consecutiu, les regles per al nou mercat de carboni que obre l’Acord de París. El veto de països com el Brasil, que volien mantenir la vigència de les quotes heretades del sistema de Kyoto, va impedir l’acord. Però aquí tothom admet que era millor ajornar el debat, i deixar en standby el mercat de carboni global, que no pas tancar amb pressa un mal acord.

La mateixa ministra espanyola de Transició Ecològica, Teresa Ribera, amfitriona de la trobada, admetia el “regust agredolç” del resultat final de la COP25 perquè “a tothom li hauria agradat sentir compromisos més contundents de les grans economies del món”. Tot i així, Ribera interpretava l’article sobre ambició com una “victòria”, perquè entén que crida els governs a presentar durant el 2020 plans més ambiciosos de reducció d’emissions. Caldrà veure si la Xina, l’Índia o Rússia ho interpreten igual; els EUA ja ni tan sols són dins del club de l’Acord de París.

En aquests últims dies, 103 països s’han compromès a presentar plans més ambiciosos el 2020, però són bàsicament els petits estats que menys emeten, amb l’única excepció de la UE i el Regne Unit.

Durant el plenari de cloenda a Madrid, el representant del grup de països africans a la COP25 va deixar clara la seva “gran decepció” amb els resultats de la cimera, especialment en matèria de finançament, una opinió que van repetir molts d’altres. Els 100.000 milions anuals que els països rics han d’aportar a partir del 2020 no estan encara garantits, i hi ha un afegit: en aquesta cimera els rics s’han negat a posar diners addicionals per al mecanisme de “pèrdues i danys”, que ha de gestionar l’impacte de les catàstrofes climàtiques.

Les illes Marshall, en nom dels estats més vulnerables climàticament, van “lamentar” també el resultat, per un text final que ni tan sols s’acosta al que haurien volgut. Greenpeace el va considerar directament “inacceptable” i va acusar els líders de la cimera d’haver-se plegat als “interessos de les empreses contaminants” i al “lobi dels combustibles fòssils”. “La COP25 ha sigut un èxit per a la indústria dels combustibles fòssils”, afegia l’ONG 350.org.

L’efecte Trump

Certament, l’efecte Trump s’ha deixat sentir en aquesta cimera, en què els EUA, el Brasil, l’Aràbia Saudita i Austràlia han sigut els principals torpedinadors dels acords. I la Xina i l’Índia, grans emissors, es resisteixen encara a liderar la lluita que els seus principals competidors econòmics han deixat deserta.

Davant la desbandada política, els organitzadors de la cimera tractaven de treure pit de la gran implicació que aquesta vegada ha tingut la societat civil i el món empresarial i financer, que han presentat a Madrid els seus propis compromisos de neutralitat climàtica el 2050. Si els governs no assumeixen la urgència del repte climàtic, la societat haurà de tirar del carro.