Sembla una repetició de l’escenari del 2017. Però no ho és. El futur de França es decidirà en la reedició del duel Macron - Le Pen i amb la majoria de perdedors anunciant, des dels primers resultats, el seu suport al president en la segona volta. Però aquesta no és la França (ni l’Europa) d’ara fa cinc anys. L’extrema dreta és avui encara més forta.
El votant del centredreta tradicional s’ha radicalitzat. I Marine Le Pen és una onada a càmera lenta que sempre acaba arribant. Cada cop més a prop del poder. Reinventant el partit i reinventant-se a ella mateixa. Amb el termòmetre del descontentament permanentment a la mà, ara presumeix del fet que la seva formació, Reagrupament Nacional, és el partit dels obrers en una França i una Europa en ple procés de desglobalització.
Ni la brutalitat dels crims que Vladímir Putin està cometent a Ucraïna li ha passat factura. Ha pesat més la por a una incertesa econòmica agreujada per l’impacte de l’encariment dels preus de l’energia que no pas les connexions polítiques i financeres de la líder de l’extrema dreta amb el president rus.
L’Europa reaccionària emergeix
Com ja va passar ara fa una setmana a Hongria amb la reelecció del primer ministre Viktor Orbán, hi ha una Europa reaccionària que transforma qualsevol escenari d’incertesa en l’argument perfecte per al discurs identitari, que comparteix (també amb Putin) el discurs de la decadència de les societats occidentals multiculturals.
Al cap i a la fi, fa anys que la democràcia europea s’erosiona, precisament, a través de l’exercici democràtic de votar; que les tendències autoritàries, com les d’Orbán o el partit Llei i Justícia de Polònia, s’imposen per les urnes.
Però, en aquesta campanya, amb Éric Zemmour atiant el discurs de l’odi més ultra, Le Pen ha pogut jugar, sobretot, la carta de la política econòmica “patriòtica” que connecta directament amb les angoixes de la globalització. La pèrdua de poder adquisitiu i el sentiment de vulnerabilitat han pesat més que l’ombra de Putin. Ho demostren els resultats d’ahir: la segona posició per a Le Pen i la tercera, a només dos punts de diferència, per a l’insubmís, Jean-Luc Mélenchon.
Però, malgrat tot, l’anàlisi de la Unió Europea insisteix en la idea de la confrontació de models: de les democràcies liberals amenaçades pel populisme identitari. És veritat, Le Pen desafia valors i consensos europeus. Però Brussel·les oblida que hi ha una França que el 2005 va votar contra el projecte de Constitució europea perquè la considerava massa neoliberal i que, una dècada després, ja s’havia apuntat a les files del Front Nacional.
Politòlegs i sociòlegs porten gairebé vint anys parlant d’aquest sentiment d’abandonament, de “la França dels marges”, la dels “invisibles”. La Unió Europea torna a estar immersa en una nova crisi, ara energètica, quan encara no s’havia pogut recuperar dels costos socials i econòmics de la pandèmia.
La segona volta de les presidencials franceses es jugarà en el terreny del malestar socioeconòmic. És un missatge per a l’Europa política que tant defensa Emmanuel Macron.
