El cop de Saïed destapa la cara fosca de la transició tunisiana

TunisSovint la percepció que té el mateix país de la seva situació no s'ajusta a la dels observadors estrangers. Però poques vegades la fractura entre les dues visions és tan grossa com la que ha existit aquesta última dècada postrevolucionària a Tunísia. Mentre cancelleries i periodistes estrangers elogiaven la transició a la democràcia de Tunísia "com l'única història d'èxit de les Primaveres Àrabs", el malestar anava creixent al país magribí, submergit en la incompetència, la precarietat i la paràlisi. Fins que el seu president, Kaïs Saïed, va decidir diumenge passat clavar un cop de puny al tauler polític i canviar les regles del joc saltant-se la Constitució, assumint tot el poder executiu i fent viure a la jove democràcia tunisiana les seves hores més greus.

"La gent no té feina, alguns tampoc prou menjar. Què han fet aquests polítics en deu anys? Res de res!", s'exclama el Fathi, un taxista de mitjana edat de Tunis, la capital del país. Ansiós per l'arribada d'un canvi, dona suport al cop de força de Saïed, com el 87% dels tunisians, d'acord amb una enquesta publicada a mitjans de setmana. El principal partit del Parlament, els islamistes d'Ennahda, han qualificat les mesures excepcionals del president de "cop d'estat".

"És preocupant que la gent aplaudeixi que el president se salti la Constitució per arrogar-se plens poders. És un precedent perillós. L'únic fre que ens queda davant una deriva autoritària són els països occidentals, dels quals depèn molt Tunísia", observa l'analista Beixir Jouini. Durant les últimes hores han augmentat els recels de l'oposició després de l'arrest de Yacine Assari, un diputat molt crític amb Saïed i l'exèrcit, i el processament de quatre membres d'Ennahda per "intent de cometre actes violents" en una protesta davant del Parlament de dilluns passat. Entre les mesures excepcionals, figura la clausura del Parlament. En principi havia de ser només durant un mes, però ara Saïed vol que sigui prorrogable.

Estancament crònic

La mare de tots els malestars tunisians és una economia que porta deu anys d'estancament crònic, la qual cosa ha provocat un retrocés del nivell de vida. Les promeses de prosperitat durant la revolució del 2011 aviat van veure's frustrades per un context advers: Líbia, primer soci comercial de Tunísia, va caure en el caos de la confrontació civil; el 2015, una onada d'atemptats jihadistes va posar de genolls la important indústria turística, i la pandèmia va acabar de marcir l'any passat qualsevol brot verd. De fet, Tunísia s'ha convertit aquest estiu en epicentre mundial de les infeccions per covid, amb els hospitals desbordats i més de 200 morts diaris en un país de només 11 milions d'habitants, cosa que va atiar les flames de la indignació.

Tanmateix, no tot és fruit de l'infortuni. El dictador Ben Ali va deixar en herència un sistema econòmic que era una sinistra barreja de neoliberalisme i capitalisme corrupte que, en bona part, continua vigent. Com va denunciar Patrice Bergamini, exambaixador de la UE a Tunísia, una vintena de famílies dominen la vida econòmica gràcies a monopolis i a barreres a la competència no sempre legals. "No s'han fet les reformes necessàries. El seu contingut és ben conegut, però als diversos governs postrevolucionaris els ha faltat voluntat política o capacitat", comenta Jouini. En aquesta dècada, el deute públic s'ha doblat i ja s'acosta al 100%, cosa que posa el país al caire de la fallida.

"Estic molt contenta. Ja era hora que el president ens lliurés dels islamistes", comentava la Jamila, una funcionària que diumenge va sortir a celebrar el cop de força de Saïed embolicada en una bandera tunisiana. "No em preocupa que Saïed es torni un dictador. Fins i tot Hitler seria millor que Ennahda", afegia excitada. Un dels pilars del suport popular a Saïed és el rebuig a Ennahda, el seu principal rival i a qui bona part de la població assenyala com a responsable de les tribulacions del país. Com passa en altres països de la regió, la polarització entre islamistes i laics és un dels eixos de la política tunisiana.

Saida Ounissi, diputada d'Ennahda i exministra de Treball, considera les crítiques injustes: "Ennahda té una part de la responsabilitat en els errors comesos. Però nosaltres només controlem el govern a l'inici de la transició. En tots els governs posteriors al 2014 la nostra presència a l'executiu ha sigut minoritària". Per a Ennahda, la causa de la crisi política actual cal buscar-la en la fragmentació del Parlament sorgit de les eleccions del 2019. "Va ser impossible forjar una majoria de govern estable. Després, l'enfrontament entre el president Saïed i el primer ministre Mechichi sobre la delimitació de les seves competències va provocar una paràlisi en el pitjor moment: en plena pandèmia", sosté Ounissi, considerada una de les promeses d'Ennahda.

Falsa normalitat

Però el malestar de la població té unes arrels més profundes. Segons la fundació FTDES, durant els últims anys, cada mes s'han organitzat de mitjana un miler de protestes socials. La majoria tenen lloc a les regions marginades de l'interior, precisament, on es va desencadenar la revolució. De forma cíclica, la ira dels joves aturats -l'atur juvenil és de gairebé el 50%- es desbordava, tallaven carreteres, cremaven pneumàtics i assaltaven comerços. Després de l'aplicació del toc de queda i l'enviament dels antiavalots, el país recuperava una falsa normalitat. Fins a la següent crisi.

Com en anteriors crisis esdevingudes durant la transició, la societat civil pot haver d'exercir de guarda-rail per evitar que a Tunísia descarrili l'experiment democràtic més avançat del món àrab. Per la seva tasca de mediació, quatre organitzacions de la societat civil tunisiana van guanyar el premi Nobel de la pau el 2015.