La nova estratègia de seguretat nacional espanyola s’adapta als temps que corren, i adopta un llenguatge nou que al sergent Arensivia li sonaria a xinès: resiliència, fake news, big data, ramsonware, cibercrims, crisi climàtica, polarització i fins i tot igualtat de gènere. El que és nou ocupa la major part de la narració, però més enllà d’un seguit de plans, estratègies i la creació d’agències, queden en això, reptes necessaris amb què els militars no tenen gaire cosa a fer.
A part d’això, més del de sempre, encara que certament amb més honestedat. El govern opta per una Europa en creixent militarització que vagi de bracet de l’OTAN, aposta per mantenir les operacions militars a l’exterior on calgui, amb qui calgui i per al que calgui. Diuen per primera vegada sense embuts que els militars estan per protegir interessos, abandonant el fal·laç relat que la seva missió era fer ajut humanitari, promoure la pau i els drets humans com una ONG més. No sorprèn que l’única cosa que queda ben aterrada sigui que hi haurà un marc pressupostari suficient i estable per mantenir unes adequades capacitats militars per protegir la sobirania nacional i donar suport al sector industrial de defensa.
