Els conservadors europeus perden la brúixola

Brussel·lesA les seves files hi ha hagut cognoms tan importants per a la política europea com Van Rompuy, Sarkozy o Juncker. Si encara ens remuntem més enrere, els pares fundadors de la Unió Europea com Schuman o Adenauer també pertanyien a la família conservadora, a la tradicionalment anomenada democràcia cristiana. Però durant l'última dècada el cognom més important de la família ha sigut Merkel. I ara que la cancellera marxa, el Partit Popular Europeu es queda sense la brúixola que ha marcat el seu rumb polític, sense un clar successor que actuï com a aposta de futur i, sobretot, amb el motor polític i econòmic de la UE, Alemanya, sota el control d'una nova coalició liderada per un partit socialdemòcrata que reivindica el seu moment postpandèmia.

Si les negociacions per formar govern a Alemanya entre socialdemòcrates, verds i liberals acaben arribant a bon port, cap dels grans països de la UE estarà sota lideratge dels cristianodemòcrates, que es quedaran només amb vuit dels vint-i-set seients del Consell. "No manaran en cap país més a l'oest de Viena, cosa que és inèdita", diu l'investigador del CIDOB, Héctor Sánchez Margalef. En realitat, mapa en mà, Eslovènia serà el país més occidental sota un govern d'afiliació al Partit Popular Europeu, però el partit de govern casa més aviat amb els postulats ultraconservadors d'Hongria o de Polònia. El que vol recalcar Sánchez Margalef amb aquesta referència geogràfica és la pèrdua d'influència de la família conservadora al nucli dur occidental de la UE i la perillosa divisió política que s'estableix entre est i oest, en ple desafiament de Varsòvia i Budapest a les institucions.

En les últimes eleccions europees, el Partit Popular Europeu (PPE) encara va aconseguir mantenir-se com el grup amb més seients a l'hemicicle, però va perdre fins a una quarantena d'eurodiputats. Per al professor de ciències polítiques de la Universitat Lliure de Brussel·les, François Ferot, la democràcia cristiana i el centredreta europeu viuen una "paradoxa" des dels últims anys, perquè mentre els seus valors i idees estan en auge, tenen problemes per aconseguir bons resultats electorals, cosa que principalment atribueix al fet que l'extrema dreta s'ha apoderat dels temes de debat principals: migració i política identitària. Justament el resultat de les últimes europees va evidenciar la fi del bipartidisme i va recol·locar part dels vots naturals dels conservadors cap a la ultradreta.

Les dues ànimes de partit

La fuga cap a l'extrem dret es va materialitzar amb la marxa del Fidesz, el partit de Viktor Orbán, de la família cristianodemòcrata l'any passat, cosa que deixava al descobert la gran lluita entre el que Sánchez Margalef anomena "les dues ànimes" del Partit Popular Europeu. L'investigador del CIDOB creu que el declivi de la família conservadora ve molt lligat al fet d'haver tingut durant les últimes dècades el domini del poder a Europa sota el far aglutinador i immobilista de Merkel, però ara els toca fer "introspecció" i decidir quina de les dues ànimes volen abraçar, com va fer en el seu moment la socialdemocràcia: "El 2015 va marcar el camí a seguir de la socialdemocràcia, que va veure que havia de mirar cap a l'esquerra per sobreviure. Es va veure amb Corbyn al Regne Unit, a Itàlia amb el pacte del Partit Demòcrata amb el Moviment 5 Estrelles i a Portugal o Espanya amb els pactes d'esquerres. Però fins ara el centredreta no s'havia vist en la conjuntura d'haver de fer aquesta reflexió".

I Merkel té molt a veure amb el fet que fins ara no hagués calgut fer abordar aquesta reflexió dins les files conservadores. "Merkel era l'arbre que amagava el bosc", diu el professor Foret, que destaca que les "credencials personals de la cancellera sovint compensaven el dissentiment dins la família política i entre governs".

I les opcions de futur, a hores d'ara, també pinten crues. Quan va arribar al poder, l'excanceller austríac Sebastian Kurz es va erigir en una promesa dins la família conservadora, en ser el líder més jove i amb més possibilitats de projecció. Però a principis d'octubre va dimitir entre acusacions de corrupció i deixa el Partit Popular Europeu amb el grec Kiriakos Mitsotakis o Pablo Casado com els principals noms de futur en la primera línia d'aquest grup polític.

Però Foret no ho veu tot tan negre: "Pot ser una finestra d'oportunitat perquè el Partit Popular Europeu faci una reorganització ideològica. Merkel també va ser criticada per difuminar el significat mateix de la democràcia cristiana i per ser massa indulgent amb els extrems. La reivindicació de les forces d'extrema dreta de construir una coalició transnacional pot ser un incentiu per tornar a centrar el PPE". La clau, però, la tindrà de nou la CDU (el partit de Merkel), que viu a escala interna el mateix debat després d'obtenir el seu pitjor resultat electoral i ha decidit escollir a través d'un procés de votació qui serà el seu nou president.