Colòmbia vota la seva pau

Medellín (colòmbia)Els colombians trien avui el país en què volen viure. Des de les 8 del matí [5 de la tarda en hora catalana] i fins a les quatre de la tarda, les urnes estaran obertes per ratificar o rebutjar l’acord de pau entre el govern de Juan Manuel Santos i la guerrilla de les FARC, signat dilluns a Cartagena de Indias.

La pregunta del plebiscit és clara: “¿Doneu suport a l’acord final per a la terminació del conflicte i la construcció d’una pau estable i duradora ?” Segons l’última previsió de la companyia d’enquestes Datexco, el sí obtindria el 55% dels vots, enfront del 36,6% del no. La previsió assenyala també que el 55% dels ciutadans participaran en la votació, amb la qual cosa el llindar necessari per donar validesa al plebiscit, un 13%, quedaria àmpliament superat.

Malgrat l’alt percentatge de colombians que encara no tenen clar què votar, Datexco assenyala que la tendència apunta clarament a la referendació dels acords. No obstant això, tot pot passar en aquesta Colòmbia que supera sovint el realisme màgic de Gabriel García Márquez, més si es té en compte que el no ha anat guanyant força. Fa tan sols unes setmanes, el 9 de setembre, la intenció de vot donava al no un 28,1% de les paperetes, mentre que el sí superava el 64,8%.

La forta campanya en contra de l’acord encapçalada per l’expresident Álvaro Uribe explica, en bona part, l’ascens del no. Tanmateix, la majoria dels arguments de l’avui senador del Centre Democràtic se sustenten en lectures esbiaixades de l’acord. Per exemple, manté que els comandants guerrillers “no aniran a la presó”, quan això només passarà si no diuen tota la veritat durant els judicis i no reparen les víctimes. I també afirma que l’acord és “completament chavista”, quan en les 297 pàgines del document mai es parla de modificar el model econòmic colombià.

“A més, hi ha els mites que s’està lliurant el país a les FARC pels deu escons directes que se’ls atorgarà. La gent els ha anat creient a ulls clucs. Com que no hi ha hagut una pedagogia forta pel sí, els arguments han calat molt i ja són impossibles d’eradicar”, apunta el subdirector de la Fundación Paz y Reconciliación, Ariel Ávila.

El 85% de les víctimes del conflicte són camperols, però només el 15% de les persones que poden votar en el plebiscit viuen al camp. “El vot decisiu és l’urbà, i aquí el conflicte amb prou feines s’ha notat, així que a les ciutats són més escèptics davant la viabilitat d’aquests acords”, afegeix Ávila.

La passió i la por

D’altra banda, la periodista María Jimena Duzán, una de les més reconegudes del país i directora de Semana en Vivo, coincideix amb Ávila en la falta de pedagogia pel sí. “I per la falta de passió -afegeix-. Això es guanya amb passions. I les passions de no són l’ensurt, la por, la por al canvi. Al sí li falta convèncer i enamorar”, lamenta.

Iván Duque, senador de l’uribista Centre Democràtic i director de la campanya pel no, ho té clar. “Les negociacions no han de trencar-se, però caldria reorientar els acords. No és possible que algú amb crims de lesa humanitat tingui elegibilitat política”. La participació política de les FARC i el fet que l’acord prevegi penes alternatives en lloc de presó si els acusats diuen la veritat i reparen les víctimes són els pilars argumentatius dels que es mostren contraris a l’acord. “Parlem de presó només per als comandants. I es tracta només de cinc a vuit anys de condemna, que a més podrien complir-se en comunitats agropecuàries”, explica.

Per a Duque no existeix la possibilitat de tornar al conflicte armat. “Les FARC haurien d’escoltar el poble si no ratifica l’acord. A més, el comandant Antonio Lozada ja ha assegurat que, si això passa, ells no tornaran a les armes”. No obstant això, es produiria “confrontació”, replica Ávila, perquè “no seria efectiva la llei d’amnistia”, i sense aquesta llei no hi ha seguretat jurídica per als guerrillers, que no tindrien “cap més alternativa que anar-se’n a la muntanya”. Amb aquest panorama dels guerrillers a la selva, el president Santos “no tindria una altra alternativa que anar a perseguir-los i els guerrillers correrien cap a la muntanya, diguin el que diguin els comandants”, adverteix Ávila, de Paz y Reconciliación.

Les víctimes dels 52 anys de violència donen suport al procés

El 23 de gener del 1994 el front cinquè de les FARC es va endinsar al barri de la Chinita a Apartadó (Antioquia) i va matar 35 persones que va confondre amb desmobilitzats del grup rival EPL. Divendres fins a tres comandants encapçalats per Iván Márquez van “demanar perdó amb humilitat per tot el dolor” que haguessin “pogut ocasionar” davant del centenar de familiars que vestien una samarreta blanca que deia “Les víctimes sí que perdonem”.

L’exdiputat Sigifredo López, segrestat set anys per les FARC, opina que els guerrillers no haurien d’arribar al Congrés però admet que “no es pot ser tan mesquins i negar la pau a les pròximes generacions”. “Per això votaré sí al plebiscit”, admet. Diana Gómez és portaveu de l’ONG Hijos e Hijas por la Memoria y contra la Impunidad i, tot i que dóna suport als acords, adverteix que estan amoïnats i que “cal estar atents perquè les víctimes puguin rebre les mesures de reparació que esperen”.