LLATINOAMÈRICA

Colòmbia vota en pau i per primer cop amb una opció d’esquerres

L’uribista Duque i l’esquerrà Petro són els dos presidenciables favorits

Una funcionària col·locant les cabines de votació ahir a la ciutat de Cali.
Marta Rodríguez
27/05/2018
3 min

BarcelonaColòmbia es juga avui el futur dels acords de pau amb les FARC, o si més no el ritme amb què s’aplicaran. La campanya de les eleccions presidencials s’ha basat en aquest pacte, que ha permès fer callar les armes de la guerrilla, ara transformada en un partit polític que té la representació parlamentària garantida per a dues legislatures.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Les enquestes vaticinen una segona volta el 17 de juny perquè cap dels presidenciables traurà el 50% requerit per guanyar i substituir Juan Manuel Santos, que no es pot presentar per la limitació de mandats. Si no hi ha sorpreses d’última hora, els dos candidats amb més possibilitats són l’uribista Iván Duque, el favorit en els sondejos, i l’esquerrà Gustavo Petro. Representen pols oposats del model polític i social de Colòmbia, el país llatinoamericà amb un perfil més conservador, que no s’ha deixat atreure mai pels moviments de l’esquerra i ha votat sempre per opcions de dreta. La presència de la violència de guerrilles ha actuat com una vacuna entre els electors. El sistema tradicional ha acabat imposant nissagues polítiques conservadores que s’han succeït en el poder, explica Jerónimo Ríos, professor a Bogotà de la Universitat Internacional de la Rioja. Ara bé, si Petro s’imposa o obté un resultat remarcable trencarà el malefici per a l’esquerra i quedaria ben situat per al 2022.

Duque, candidat de Centre Democràtic, de 41 anys, és un advocat educat en universitats nord-americanes provinent d’una família benestant del Pacífic, el bressol dels dirigents colombians, i, malgrat que va fer el bateig polític amb el president Santos, avui és l’home de l’expresident Álvaro Uribe.

Precisament els seus rivals han qüestionat si aquesta proximitat -“Uribe 2.0”, l’ha anomenat el columnista Francisco Miranda- li permetrà tenir les mans lliures per governar o haurà de seguir el dictat d’Uribe, la línia dura de la dreta, neoliberal i capdavanter contra qualsevol negociació amb les FARC i sobre la lletra dels acords de pau del 2016.

Duque, però, en l’última etapa de campanya ha suavitzat el rebuig i demana canvis per exigir càstigs per als botxins de la guerrilla i justícia per a les víctimes, cosa que posa en dubte els tribunals especials i la Comissió de la Veritat. En aquest manual de greuges obvia, per exemple, que dels anys d’Uribe a la presidència -amb Santos de ministre de l’Interior- són els falsos positius, els assassinats de civils innocents a mans de militars o paramilitars per fer-los passar com a guerrillers. El llegat d’Uribe inclou molts casos de corrupció i escàndols de narcotràfic amb gent pròxima. Amb tot, l’expresident encara conserva una altíssima popularitat i influència en la política nacional i ha estat escollit com el senador més votat de la història.

Als 58 anys, l’economista Petro batalla per la presidència del país després d’haver ocupat durant quatre anys l’alcaldia de Bogotà, considerat poc menys que el segon càrrec en importància de Colòmbia i que l’ha convertit en un home popular. No obstant, hi ha apunts biogràfics que li poden anar en contra per esgarrapar vots de reserves tradicionals.

Els seus rivals han intentat desprestigiar-lo recordant-li els anys de joventut a les files de la milícia M-19 i han intentat identificar-lo com el candidat “castrochavista”, malgrat que ha qualificat el règim de Nicolás Maduro de dictadura. Petro va començar la cursa electoral amb poques esperances, però a poc a poc s’ha anat fent fort agafant la bandera del descontentament que hi ha a Colòmbia. L’exalcalde presenta bons resultats en la gestió municipal pel que fa a reducció de pobresa i polítiques d’igualtat. Això, en un país amb enormes desequilibris, li ha valgut, per una banda, el recel de les capes conservadores però, per altra, la simpatia dels joves.

En una Colòmbia abstencionista, la gran esperança del candidat del moviment Colòmbia Humana és, precisament, mobilitzar tots els nous votants que han omplert els seus actes ansiosos de sentir el seu discurs “antisistema, contra els polítics convencionals i la corrupció”, explica Darío Villamizar, autor de 'Las guerrillas en Colombi'a (Destino).

Petro és, juntament amb Humberto Lacalle, el negociador de Santos en el diàleg amb les FARC, el més entusiasta d’avançar cap a un desplegament dels acords que avança més lent del previst. La guerrilla ha iniciat una nova vida política sense presidenciable després de la retirada de la candidatura de Timochenko, amb l’esperança que els seus 10 parlamentaris actuïn de revulsiu per sacsejar la política.

stats