Santos intenta salvar l'acord pau a Colòmbia després de la victòria del no al referèndum

Medellín (Colòmbia)La meitat de Colòmbia es va llevar ahir descol·locada després de veure com la votació del plebiscit de diumenge tombava l’acord de pau amb les FARC. L’altra meitat continuava eufòrica i confiant en la reorientació dels acords per incloure-hi penes més dures i limitar la participació política dels membres de la guerrilla. Totes dues, però, es preguntaven què havia passat, ja que les enquestes vaticinaven el triomf del sí amb una intenció de vot de més del 55% enfront d’un 36% dels detractors.

Manuela Arango va ser una de les persones que havia anat al centre de Medellín diumenge a veure la retransmissió de l’acord. Els resultats es van projectar en una gran pantalla a la Glorieta de la Vida, al costat del mític teatre Pablo Tobón Uribe, un espai que els seus gestors han convertit en punt de trobada i debat durant la recta final de les converses de pau. La Manuela, de 28 anys, cabells curts i maneres desimboltes, feia un gest de resignació. “Ha sigut una galleda d’aigua freda. Però no m’estranya gens. Els que han votat pel no han sigut sempre molt actius en política. Els del no sí L’estudiant apuntava una de les causes de la derrota del sí : la gran abstenció, del 62,56%. Significativament alta en els departaments del país que fa dos anys li van servir en safata la reelecció al president Santos.

A més, el poc marge de victòria del sí a la costa atlàntica, que es presentava com la zona que decantaria la balança a favor de l’acord, i el sorprenent triomf del no a Santander i Norte de Santander, van donar l’empenta final al rebuig dels acords.

“Hi ha un sector de la societat, liderat per l’expresident Uribe, que està en contra de la inclusió de les FARC i que no comparteix les reformes de l’acord. Aquesta posició, dura i excloent, té suport des dels sectors més populars fins a les elits del país”, afegeix l’analista polític de la Fundación Paz y Reconciliación, Luis Eduardo Celis. L’analista apunta també que molta gent s’ha pres el plebiscit com una revenja contra les polítiques públiques de Santos. “Sense oblidar els sectors religiosos, que s’han posicionat contra la diferenciació de gènere i l’equitat que defensa l’acord”, diu.

El bressol de l’uribisme

Antioquia, el departament que té Medellín com a capital, ha sigut l’altre pilar per al triomf del no. Al bressol de l’uribisme, el no va guanyar clarament amb un 62%. No obstant això, la regió de l’Urabá, colpejada per paramilitars, guerrilles i narcotràfic, va donar suport a l’acord amb un 52% dels vots.

Medellín es va fracturar diumenge una mica més. Mentre que els que s’aplegaven a la Glorieta de la Vida, al barri popular de Boston, veien amb llàgrimes als ulls el resultat final de la votació a la pantalla, a deu minuts en bus, al barri benestant d’El Poblado, tronaven petards i se sentien els clàxons dels cotxes. Semblava que la selecció s’havia classificat per al Mundial.

“He votat no una dona entrada en la seixantena resident d’El Poblado. Però la dona, com molts altres votants del no, no va saber especificar en quins punts de l’acord el “país s’agenollava” davant la guerrilla.

Part del vot contrari no ha partit d’una lectura responsable dels acords, sinó de la desinformació i de missatges esbiaixats que han corregut per les xarxes. “S’està lliurant el país al castrochavisme” és ja un clàssic en els xats de Whatsapp familiars.

Juliana Hernández, una jove de 23 anys, una de les líders a Medellín de la campanya pel no, es mostra molt més coherent. “El primer punt, el de la reforma rural, és excel·lent. Però un estat no pot sotmetre una cosa així a un acord amb una guerrilla”. Hernández confia que les FARC escoltin el vot dels colombians i entrin a renegociar els acords. “No creiem que una persona que hagi comès crims de lesa humanitat hagi de tenir elegibilitat política. Tampoc diem que tots els guerrillers vagin a la presó, ens plantegem l’amnistia per a part d’ells”.

Juan Fajardo, treballador social de l’alcaldia de Medellín, va votar sí. “¿Però sap què? És gairebé millor que hagi sortit el no. S’imagina què hauria passat si hagués guanyat el sí amb tan poca diferència? Hauria sigut irrealitzable”. Com va dir Santos ahir en una ostentació d’optimisme, es tracta d’“una oportunitat” per obrir “diàlegs i veure nous camins”.

La guerrilla es manté en l’acord

El president Juan Manuel Santos va convocar ahir al matí la resta de forces polítiques per intentar obrir espais per trobar aquests camins. Però mentre que el senador del Centro Democrático i líder de la campanya del no, Álvaro Uribe, advocava diumenge per un gran “pacte nacional”, ahir va deixar plantat, incomprensiblement, Santos. “El moment no és l’adequat”, assenyalava un comunicat del partit d’Uribe. Tot i així, manifestaven el seu compromís amb el procés.

Abans d’això, Santos va rebre un altre cop. El cap del seu equip negociador, Humberto de la Calle, va presentar la renúncia, però el president no la va acceptar. “Els errors comesos són de la meva exclusiva responsabilitat i assumeixo la meva responsabilitat política”, va assenyalar. Aquesta matinada Santos ha anomenat de la Calle cap de l'equip de "diàleg nacional" que intentarà salvar el procés de pau. L'acompanyaran de tornada cap a l'Havana la ministra d'Exteriors Ángela Holguín, i el de Defensa, Luís Carlos Villegas, a més de tres pesos pesants del seu partit.

Més enllà d’això, la realitat és que el president no pot, de cap manera, implementar l’acord tal com es va signar. El resultat del plebiscit és vinculant per a la seva figura.

“El camí més viable és la renegociació. Ja tenim l’acord, no hem de partir de zero. Ahir hi va haver un rebuig a aquest acord, però va ser amb una diferència mínima. Això legitima tant el president com el Centro Democrático, els líders de la campanya del no, per seure amb les FARC i buscar un pacte a tres bandes”, assenyala Luis Eduardo Celis.

Però les FARC van llançar ahir un comunicat en què deien que “romandran fidels al que s’ha acordat” i en què demanaven suport a l’acord segellat dilluns a Cartagena de Indias. “La pau és un dret contramajoritari, perquè és un dret configurador i essencial de la dignitat humana. Així ho admet el Tribunal Constitucional, que a més consigna que la consulta plebiscitària no té cap efecte jurídic. L’efecte és polític.”