Les claus del relleu de poder a Itàlia

BarcelonaNova crisi de govern a Itàlia. En els últims deu anys els italians han vist caure cinc governs diferents que no han aconseguit esgotar la legislatura. Des del 1992, el país ha tingut vuit primers ministres i només dos, Silvio Berlusconi i Romano Prodi, havien estat escollits a les urnes.

Fa anys que la política italiana està immersa en la volatilitat, i la fragmentació parlamentària fa impossible la formació de governs estables. De fet, el segon govern de Silvio Berlusconi, que va durar de l'any 2001 a l'any 2006, va ser el més llarg de la història de la república.

Un país ingovernable

Des de llavors, el govern italià ha patit nombrosos canvis. La coalició de centreesquerra La Unió, liderada per Romano Prodi, va guanyar les ajustades eleccions del 2006 a Silvio Berlusconi. Prodi va presentar la dimissió l'any següent, però es va mantenir al càrrec fins al 24 de gener del 2008, quan va perdre una moció de confiança al Senat per l'escissió d'un grup de democristians que van retirar el suport a la coalició amb la qual governava, L'Olivera.

L'abril d'aquell mateix any es van convocar nous comicis i Berlusconi els va guanyar amb la seva nova formació, el Poble de la Llibertat (PDL). Rodejat d'escàndols sexuals i en plena crisi econòmica que amenaçava el col·lapse del país, el Cavaliere es va veure obligat a dimitir l'any 2011. El president de la República, Giorgio Napolitano, amb el suport de la UE, va decidir encarregar la formació de govern a Mario Monti.

Sense haver passat per les urnes, Monti va liderar un govern tecnòcrata marcat per les mesures d'austeritat i les reformes exigides per la UE.

En els comicis del febrer del 2013, un nou actor va aparèixer en el complex mapa polític italià. El còmic Beppe Grillo i el seu Moviment 5 Estrelles van aglutinar el descontent popular cap al govern tecnòcrata i es van emportar gran part de la confiança dels italians. La victòria va ser per al nou líder de la centreesquerra, Pier Luigi Bersani, però amb un resultat molt ajustat que no li va permetre formar govern.

L'últim intent, Enrico Letta

L'actual primer ministre, Enrico Letta, vicesecretari del Partit Demòcrata (PD), dimitirà divendres després de deu mesos al capdavant de l'executiu. Letta no ha pogut superar la pressió del seu propi partit i, més concretament, del nou líder dels socialdemòcrates, Matteo Renzi, que ha forçat la seva marxa.

Letta va ser escollit diputat en les eleccions del 2013 i el 25 d'abril d'aquest mateix any va rebre l'encàrrec del president del país, Giorgio Napolitano, de formar un nou govern, després que Bersani fos incapaç de fer-ho. Aprofitant el seu passat i la seva influència entre la centredreta, va obtenir el suport del PDL de Berlusconi i va configurar un nou govern de coalició.

Els primers mesos del govern de Letta van estar marcats per les pressions del mateix Berlusconi, que, acorralat per la justícia arran del cas Ruby, va amenaçar de fer caure l'executiu si el govern no li donava suport. L'amenaça es va materialitzar el 28 de setembre, quan Berlusconi va forçar els cinc ministres del seu partit a presentar la dimissió en un intent de fer caure l'executiu i convocar noves eleccions.

El delfí de Berlusconi, Angelino Alfano, va liderar una rebel·lió interna en el partit del Cavaliere i va fer possible que Letta salvés la moció de confiança al Senat. Finalment, Berlusconi va fer marxar enrere i en la votació de confiança a la cambra baixa va donar suport al govern de Letta, que va rebre 235 vots a favor i 70 en contra.

L'ambició de Matteo Renzi

Tot i haver superat les amenaces de Berlusconi, Letta no ha pogut fer front a un contrincant que li ha sortit des de les seves pròpies files. L'alcalde de Florència, Matteo Renzi, és el nou secretari general del PD des del mes de desembre, quan va ser escollit amb un 70 per cent dels vots.

Conegut per la seva ambició, i comparat per molts analistes amb Berlusconi per la seva forma individualista de fer política, Renzi rep el sobrenom de 'Rottamatore', que es podria traduir per 'desballestador'. Tenint en compte el suport que té dels socialdemòcrates, l'alcalde florentí es convertirà molt probablement en el proper primer ministre del país.

Però els italians no volen ni sentir parlar d'un altre cap de govern que no surti de les urnes, i Renzi no veuria amb mals ulls la celebració d'eleccions anticipades. Una circumstància que, de moment, el president Napolitano ha descartat de forma contundent.

La pinça entre Renzi i Berlusconi per garantir l'estabilitat al futur

Quan ja semblava que Berlusconi podia desaparèixer finalment de l'escenari polític arran de les últimes condemnes judicials, la seva resurrecció va venir ni més ni menys que de la mà de Matteo Renzi, que va pactar amb el Cavaliere, desobeint públicament les ordres de Letta, una reforma electoral que hauria de solucionar la inestabilitat política dels darrers anys.

Tot i haver estat expulsat del Senat al novembre, i inhabilitat per optar a un càrrec públic per la seva recent condemna per frau fiscal, Berlusconi encara lidera Força Itàlia, el principal partit de l'oposició. Des d'aquesta posició es va reunir amb Renzi a la seu del PD amb l'objectiu de pactar una reforma que suposi "una consolidació dels grans partits que eviti el xantatge dels petits", en paraules de Renzi.

Per aconseguir-ho, volen que qui guanyi ho faci amb una majoria sòlida. Proposen que qui obtingui almenys un 35% dels vots rebi un "premi" que el porti al 53% com a mínim i al 55% com a màxim. Si cap partit arriba al 35%, s'anirà a una segona volta, que no serà entre dos candidats, sinó entre dos partits o coalicions.