Un Brexit colombià: per què ha guanyat el 'no'?

BarcelonaL'ajustada victòria del 'no' en el referèndum colombià sobre els acords de pau signats entre el govern i les FARC suposen un revès al president Juan Manuel Santos i deixen en l'aire per què la ciutadania ha tornat a girar-se en contra del que defensa l'executiu. La inesperada derrota del 'sí' per tan sols uns 60.000 vots i l'abstenció de més del 60% fan del plebiscit un Brexit caribeny i deixen sense resposta la pregunta de per què després de 52 anys de conflicte armat, amb més de 300.000 morts i set milions de desplaçats, la ciutadania rebutja un pacte polític.

Colòmbia diu 'no'

• Poca participació

Les autoritats colombianes no han sabut mobilitzar la població, que majoritàriament s'ha quedat a casa en una consulta popular tan transcendental per a una societat acostumada a patir la violència de les guerrilles i de la delinqüència comuna. La participació s'ha quedat en un ridícul 37,43%, la meitat de la que es va registrar en el referèndum del Brexit, per exemple (72%). Potser també hi ha afectat la climatologia adversa: pluges intenses i vents provocats per l'huracà Matthew.

• La ratificació

Santos ha estat devorat per la seva pròpia decisió. El 2014 el president havia guanyat la reelecció amb el diàleg amb la guerrilla en el programa electoral. Cap dels informes legals requerits va exigir passar els acords per l'aprovació popular, però Santos va voler donar legitimitat a un pacte que es resumeix en 297 pàgines, cosa que ha resultat, finalment, un error per a la seva pròpia carrera.

• Mesures polèmiques

Però contra Santos hi ha jugat també el factor intern. El seu govern va intentar accelerar el procés d'aprovació de l'acord amb les FARC per poder convocar el referèndum amb prou antelació perquè no interferís en la seva anunciada reforma tributària, que presentarà previsiblement a mitjans d'aquest mes i que preveu un augment d'impostos.

• Acords poc explicats

Durant dècades, l'establishment colombià ha comptat amb l'altaveu dels mitjans de comunicació per atacar i criminalitzar tant les accions com la ideologia de les FARC, així que Santos i els partidaris del 'sí' no han tingut temps o han estat incapaços de revertir uns missatges negatius en un discurs d'esperança. Es dóna la circumstància que els territoris on no s'ha patit directament la violència de la guerrilla ha acabat imposant-se el 'no' que defensava l'expresident i antic soci de Santos, Álvaro Uribe.

• Missatge de la por

Uribe ha estat la cara més visible de la campanya del 'no', tot i que durant els seus dos mandats presidencials havia intentat obrir negociacions amb la guerrilla. En aquesta ocasió, l'ara senador ha mobilitzat molta gent per agitar la por: una pau amb les FARC és una cessió de la societat i del govern colombià enfront dels "terroristes" i "narcotraficants" que han colpejat durant més de cinc dècades el país. Uribe ha ignorat les víctimes i els danys ocasionats pel paramilitarisme i no ha fet l'exercici de demanar perdó per les víctimes que han causat les forces de seguretat estatal que ell ha comandat durant dues legislatures. No obstant, durant la negociació a l'Havana i en la curta campanya electoral ha subratllat que unes FARC dins del Parlament no eren altra cosa que el pas previ perquè controlessin la política del país i fessin de Colòmbia un estat castrochavista.