El clam dels infants robats a l’Àfrica
El colonialisme belga va separar unes 20.000 criatures de les seves mares i les va expatriar a la força
Brussel·lesEncara era menor d’edat, anava amb la seva família d’acollida de vacances a Suïssa però no va poder passar de la frontera de Bèlgica. “Amb un passaport d’apàtrida no podia sortir del país”, diu ara als 72 anys Georges Kamanayo, que recorda com va haver d’agafar un tren de tornada tot sol mentre la resta de la família marxava de vacances. Els seus dos germans tampoc eren fills biològics dels pares, però sí que havien sigut adoptats en tota regla. I eren blancs. Kamanayo no era un orfe que necessités una família: recordava perfectament la seva mare i la seva àvia a Ruanda i també sabia que el seu pare era belga. Era el fruit d’una barreja massa perillosa per a un sistema colonial basat en el racisme. Prou perillosa per robar-li la identitat, a ell i a desenes de milers de criatures.
“Aquestes coses et marquen”, diu ara sense deixar de somriure. L’acompanya Ray, pseudònim d’un dels nens (ara ja retirat) amb qui va compartir orfenat a Ruanda, als anys 50, quan Ruanda-Urundi i el Congo estaven sota el domini colonial de la monarquia belga. N’hi deien orfenat, però no hi havia criatures orfes. Eren fills de mares africanes i pares belgues. Eren mestissos.
Ray, que prefereix no revelar la seva identitat perquè no vol convertir-se “en una víctima”, ha decidit que ara que està retirat vol dedicar tot el seu temps i energia a fer justícia. Per això forma part de l’Associació de Mestissos de Bèlgica, una organització petita que des del 2015 ha fet pressió a les autoritats del país perquè reconeguin el segrest d’uns 20.000 infants mestissos de l’Àfrica colonitzada per la monarquia belga i resolguin els problemes que se n’han derivat. És per la pressió d’aquesta petita associació de métis ( mestissos en francès) que el primer ministre belga, Charles Michel, va demanar disculpes de manera oficial a principis d’abril perquè Bèlgica va expatriar aquestes desenes de milers de criatures després d’obligar les seves mares a deixar-los en internats.
El president d’aquesta associació és François Milliex, també métis, i explica a l’ARA com des de la constitució del grup s’ha aconseguit el compromís del govern belga per fer un estudi sobre la situació de totes aquestes persones a les quals es va prendre la identitat fa ja més de mig segle, perquè ni tan sols se’n sap la xifra concreta. També han aconseguit el compromís de facilitar visats a les mares o familiars que encara són vius i, sobretot, de tenir accés als documents sol·licitats (classificats en molts casos), que poden permetre’ls traçar la seva història, perquè a la majoria els van canviar el nom.
Ni prou negres ni prou blancs
Aquest és el cas de Georges Kamanayo i Ray. Tots dos van trobar la manera d’estirar el fil fins a arribar als seus orígens. “Va ser molt difícil buscar i trobar els meus pares, però com a mínim sé d’on vinc. No saber d’on vens és no tenir identitat, i això és una violació dels drets humans, perquè arribes a aquest món i et prenen els orígens”, lamenta Ray.
No eren prou negres per estar amb els negres ni prou blancs per formar part de la comunitat de colons. Van ser segregats poc després de néixer, una discriminació que també patien les seves mares.
La pressió que aquella societat racista i colonial exercia sobre les mares es pot comprovar en el vídeo Kazu ngu, le métis (2000), amb el qual Kamanayo va convertir la seva història personal en un documental. Kamanayo va ser enviat a Bèlgica quan tenia 13 anys i, després de voltar per diverses institucions, va arribar a una família d’acollida d’Ambers. Recordava perfectament la seva vida a Ruanda. Quan va acabar d’estudiar per ser director de cinema va viatjar a Ruanda amb la cadena de televisió pública belga on treballava de càmera per reconstruir la seva història. Va retrobar-se amb la seva mare, que havia quedat cega després dels conflictes i el genocidi. Fins i tot va poder reunir-se amb el seu pare, un important industrial belga que ja estava casat quan ell va néixer i que havia marxat a viure a França. Davant el seu fill mestís dècades després, no es mostrava penedit, però tampoc en volia parlar gaire. “El meu pare estava casat i tenia un fill, així que jo era el fill d’una relació extramatrimonial, nascut de dues cultures, de dos colors. Era una fruita prohibida tres vegades. Tenia menys dret d’existir que la relació entre els meus pares”, reflexiona al documental.
D’altra banda, quan Ray va arribar a Bèlgica va anar a parar a una família flamenca que ell descriu com a “racista”. La seva mare no podia tenir un segon fill i està convençut que el van adoptar “com un animal de companyia” per al primer. Per això creu que la seva mare d’acollida el va començar a pegar quan va veure que era un nen sociable que es portava bé amb la resta i feia amics. Ray va fugir amb 16 anys però va tornar a ser enviat a un internat, d’on va tornar a marxar després per espavilar-se com va poder. Tenia clar que volia estudiar i es va graduar amb honors en enginyeria. Però el racisme que va patir al llarg de la seva carrera professional va ser fins i tot més difícil que la seva infantesa i adolescència. “Bèlgica també segregava, i no ens deixaven entrar a bars o discoteques, o ens escorcollaven pel carrer sistemàticament”, expliquen. Ara Ray està retirat i viu a Dakar, però va sovint a Bèlgica perquè és un dels membres de l’organització de métis que fa d’interlocutor amb les autoritats per aconseguir un estudi a fons sobre aquesta història silenciada.
Els métis van ser i encara són un tabú a Bèlgica, una història desconeguda de milers de persones a les quals es va discriminar i arraconar del sistema tant a l’Àfrica com després a aquest país del centre d’Europa. Ray i Kamanayo expliquen que tenien un passaport d’apàtrides en què constava que eren “originaris” del Congo però no tenien cap nacionalitat. Molts van haver de recórrer a la justícia per aconseguir la nacionalitat belga.
Tabú i desconeixement
Un dels periodistes que van viatjar amb Kamanayo a Ruanda per primera vegada va ser Peter Verlinden, especialitzat en l’Àfrica central i professor de la Universitat de Lovaina, també responsable de comunicació i assessor del ministre de Cooperació i Desenvolupament belga entre el 1989 i el 1991. Verlinden admet que després de l’època colonial es va fer silenci i, com molts altres escàndols duts a terme pel colonialisme belga (i europeu), la dels métis “va ser una història que més que desconeguda era inadvertida per part de l’opinió pública i també pels polítics”. Tant Ray com Kamanayo recorden que quan van començar a fer lobi es trobaven amb polítics absolutament astorats quan escoltaven les seves històries. I encara passa ara.
Verlinden va escriure el 1999 un dels primers llibres amb testimonis colonials. Reconeix que no hi havia informació i que durant les dues carreres universitàries que va fer no va estudiar l’època. De fet, fins aquest any Bèlgica comptava encara amb un museu africà colonial, del rei Leopold II, que no s’havia reformat per reconèixer i criticar tots els crims, l’espoli i l’explotació d’aquell sistema. “Simplement no n’érem conscients, no ens fèiem preguntes”, confessa. Però no acaba de voler criticar la manera com es va passar al règim postcolonial ni la falta d’autocrítica que encara denuncien organitzacions i institucions, com una delegació d’experts de les Nacions Unides que aquest febrer va emetre un informe preliminar alertant del racisme encara present en les institucions belgues i de la necessitat de demanar perdó i reescriure amb autocrítica la història colonial.
La necessitat de reconeixement
Kamanayo i Ray creuen que fins fa pocs anys l’antiga classe colonial encara tenia molt poder a Bèlgica, cosa que ha impedit que es desenterrés un passat vergonyós. Verlinden no ho veu així, però alhora reconeix que a la dècada dels 90 al ministeri d’Exteriors hi havia alts càrrecs del colonialisme. Per això, l’associació de métis rep amb optimisme les disculpes de Michel.
“Quan el primer ministre diu que es van equivocar és un primer pas, però no és només important per a nosaltres, també ho és per als belgues blancs; se’ls ha de preguntar com se senten al saber tot això, també és la seva història”. Verlinden, en canvi, creu que “és perillós disculpar-se per coses que eren acceptades i normals per la llei i la mentalitat”. A més, recorda que aleshores “l’argument oficial” era que se’ls expatriava per “seguretat”. La justificació de l’Església (que gestionava els internats i que també es va disculpar fa pocs anys malgrat que no s’han esclarit les seves responsabilitats) era que amb la guerra d’independència podien estar en perill, i Verlinden hi dona credibilitat: “Segons la investigació que he fet, no estaven acceptats ni per la comunitat negra ni per la blanca”.
Els testimonis amb què ha parlat aquest diari ho troben un disbarat. “Com ens havien de protegir del nostre propi poble i família?”, s’exclama Ray amb les mans al cap. Per això creuen que encara hi ha molta feina per fer. Kamanayo, Ray i Milliex seguiran pressionant després de les eleccions a Bèlgica (26 de maig) perquè tot plegat no quedi en promeses de campanya electoral, però obren una reflexió global: “No és un problema només de Bèlgica, és un problema europeu. No es parla dels mestissos perquè s’amaga el passat colonial d’Europa i d’altres països, com el Canadà. També Espanya ha d’afrontar aquest passat a l’Amèrica Llatina”, reclama aquest director de cinema que ara torna a viure a Ruanda, després de recuperar la seva identitat.