Una ciutat trencada pels murs

Belfast“El 1998, els polítics nacionalistes i els unionistes van acordar compartir el poder a Irlanda del Nord, però encara avui els seus votants no estan segurs de si volen viure junts”. Ho diu Tony Macaulay, escriptor i activista per la pau, nascut a Shankill Road, l’àrea protestant de l’oest de Belfast, una de les més populars i pobres d’una ciutat castigada per tres dècades (1969-1998) de guerra civil encoberta, que es remunta a segles enrere.

Macaulay té raó. La tardor passada quatre famílies catòliques van deixar casa seva, a Cantrell Close, a l’est de la capital, per les amenaces de bandes unionistes (protestants) en una zona d’habitatges socials, construïda el 2016, i en teoria destinada a ciutadans de qualsevol ascendència. La divisió continua.

Han passat vint anys dels Acords de Pau de Divendres Sant del 1998 de què parla l’escriptor -l’aniversari es compleix demà-, i un dels símbols més visibles de la segregació són els 95 murs que encara separen els enclavaments catòlics dels protestants.

No és un contínuum de 156 quilòmetres com el Mur de Berlín. Són estructures de materials i alçades diferents i d’extensió diversa: des de la cinquantena de metres fins als nou-cents del tram més llarg, a Cupar Way, a l’oest. En total, quaranta-quatre al nord, trenta a l’oest, onze al centre, nou a l’est i un al sud. Trenta quilòmetres, de vegades de fins a vuit metres d’alçada, de formigó, ferro o totxo amb punxes o filferro. “Una arquitectura disruptiva socialment i econòmicament. Des dels Acords de Pau se n’han aixecat setze de nous i només recentment se n’han tret alguns [el febrer del 2016]”, afirma al despatx de casa, a la zona d’Upper Malone, al sud de Belfast, l’urbanista i professor de la Queens University Brendan Murtagh.

No és per casualitat que el sud, l’àrea més barrejada de la ciutat en termes d’origen religiós, de classe mitjana, on viuen molts professionals, sigui la que només té un mur i, de retruc, la que compta amb els millors restaurants i les millors zones comercials, la millor xarxa de transport, els millors museus, la universitat, els hospitals universitaris; una àrea gentrificada, on les cases de dues o tres habitacions costen tres vegades més (330.000 euros) que a Shankill Road o Falls Road, la zona catòlica de l’oest.

Conflicte entre pobres

Al cap i a la fi, segons Murtagh, “en bona mesura el conflicte era entre classes populars i els nivells més alts de violència eren als barris més pobres”. Per exemple, al lloc de l’oest on va créixer Tony Macaulay. “Entre Shankill i Antrim Road, on vaig començar a treballar com a cap del club de joves Saltshaker, hi havia una milla, i en dèiem la Milla de la Mort”.

D’acord amb l’Arxiu dels Murs de la Pau de Belfast -eufemística manera d’anomenar unes tanques que formen guetos-, una de les primeres barreres físiques que es van aixecar modernament va ser la de fusta que el 1922 es va bastir a la cantonada del carrer Seafordes i Newtownards Road, a l’est, on hi havia les modestes cases dels treballadors protestants de les drassanes d’on va sortir el Titanic.

Newtownards Road és una de les avingudes més característiques de la ciutat. No per la seva bellesa ni pels seus comerços o restaurants de luxe, que no en té -més aviat fish and chips, algun pub atrotinat i botigues de Pounland, el Tot a Cent local-, sinó pels murals unionistes. Recorden quina és la tribu que hi mana: els lleials a la corona britànica. Encaixat en aquest nucli on viuen 60.000 persones n’hi ha un altre, Short Strand, de 6.000 catòlics. La diferència és d’1 a 10.

L’autobús de la línia 4a que baixa del turó de Stormont, el Parlament de la província, fins al centre té una parada a Newtownards Road gairebé amb el carrer Bryson. Els 350 metres fins a trobar el carrer de Madrid -en homenatge a la resistència de la capital de la Segona República Espanyola- ho són de mur a la banda esquerra en direcció nord-est - sud-est.

“És més una protecció psicològica que no pas real, perquè és molt fàcil que et tirin un còctel Molotov des de l’altra banda”, diu Kevin Daniel Doherty, de 58 anys, habitant de tota la vida de Madrid Street. El mur no fa ni tres metres d’alçada.

Per sort, incidents semblants ja no acostumen a passar, però eren freqüents quan el Kevin era petit i vivia amb els pares, els avis i els dos germans al barri. L’últim còctel llançat al carrer Madrid va ser el novembre del 2016. Violència sectària? Potser.

Sí que va ser d’origen sectari el llançament dels que fins ara són els últims còctels Molotov contra els habitatges de Bombay Street, a l’altra banda de la ciutat, a l’oest, en zona catòlica. Va ser el juliol de l’any passat, durant la temporada de marxes orangistes, quan els protestants celebren la victòria el 1690 d’un dels reis de la seva fe (Guillem III) contra un altre de la dels enemics (Jaume II). “En van caure tres i un va incendiar un cotxe”, recordava un veí la tarda en què aquest corresponsal la va recórrer a peu, fa tretze dies.

Una de les primeres espurnes

Una trista tradició, gairebé. Es remunta a l’agost del 1969. Un atac protestant va destruir 150 cases de catòlics en aquest mateix indret. Una altra de les espurnes de la guerra, després que n’haguessin saltat a Derry, a dues hores de Belfast, mesos abans. Arran d’allò van començar els trasllats de població d’una banda a l’altra: 65.000 persones van deixar casa seva per anar a zones segures. I també arran d’això es van començar a alçar els murs, aleshores una mesura provisional.

D’una banda, Bombay Street; de l’altra, Cupar Way. Entremig, els ja esmentats 900 metres de tanca, de vuit metres d’alçada, formigó més enreixat. I per aturar els còctels Molotov, o els totxos, el pati del darrere de les cases del carrer que acaben on comença el mur tenen un enreixat monstruós, de presó o galliner gegant, gàbia en tot cas, que salvaguarda d’atemptats. De fet, enquestes recents indiquen que els veïns de totes dues bandes no volen que eliminin les línies de pau. Lògic: molts no han conegut res més. El govern nord-irlandès té previst desmantellar-les totes a la fi del 2023. Ningú no hi confia.

El més alliçonador és comprovar que el professor Brendan Murtagh té raó. Era un conflicte entre pobres. Perquè quan es fa la volta a peu -entre 700 i 900 metres- que mena de Bombay Street a l’altra banda, travessant una de les set portes -a Lanark Way-, l’aspecte de les cases és molt semblant: pobres. Les portes que separen els catòlics dels protestants es tanquen cada dia de l’any entre les tres i les set de la tarda i es tornen a obrir a les set del matí. Només en dues ocasions en la història recent de Belfast, el 1907 i després de la Gran Depressió del 1929, els obrers catòlics i protestants van ajuntar forces per demanar condicions de vida millors. El conflicte es va mostrar més rendible, però. Si més no per a alguns.

Vint anys després dels Acords de Pau, cal que arribi la reconciliació. Però només serà real quan caiguin els murs mentals. Es veu perfectament a Bombay Street, on una sortida natural del carrer cap a Cupar Way per estalviar-se l’esmentada volta queda tallada per la tanca que encara trenca la ciutat. Cal temps per adonar-se quin és el camí més curt.