La ciutat fantasma d’Hebron

HebronL’única població de Cisjordània amb assentaments jueus a dins, Hebron, sembla una ciutat fantasma. Les botigues del carrer Al-Shuhada, al centre, estan tancades a pany i forrellat des del 1994. Per davant de les parades de l’antic mercat ja no hi passa gairebé ningú. Només algun colon ocasional i les patrulles israelianes. Els palestins tenen prohibit passejar-s’hi.

Molt a prop un grup de turistes arriben en autocar a la tomba dels patriarques. És el punt més conegut de la ciutat i un lloc sagrat important per a jueus i musulmans. Al davant només hi ha oberta una botiga de souvenirs, però els turistes no han vingut a comprar. Participen en un tour organitzat per Breaking the Silence, una associació fundada per antics soldats israelians que, després de viure l’ocupació com a militars, ara la denuncien.

Pels carrers buits d’Hebron

“Sabeu qui era Baruch Goldstein?”, pregunta Merphie Bubis, exsoldat i guia del grup. Ningú respon. “Era un jueu ortodox de Brooklyn, Nova York. Als anys vuitanta va instal·lar-se a Qiryat Arba, un assentament prop d’Hebron. Un matí de febrer del 1994 va vestir-se amb el seu uniforme militar, va dirigir-se a la tomba dels patriarques, va carregar la seva arma automàtica i va assassinar 29 musulmans que hi resaven. Ell és la raó per la qual el centre d’Hebron està com veureu avui”. Després de la massacre, que no va ser més mortífera perquè els mateixos fidels van matar l’agressor, l’exèrcit israelià va tancar els carrers de tota l’àrea per protegir els colons. Tenien por que els palestins -la majoria de la població de la ciutat- volguessin venjar-se. “Els àrabs eren les víctimes, però van ser ells els que van patir les represàlies del govern”, explica la guia.

Merphie Bubis és israeliana i prové d’una família jueva religiosa. Explica que quan va allistar-se a l’exèrcit pretenia contribuir a la defensa del seu país i, alhora, protegir la població àrab. Va fer el servei militar a Ramal·lah, la capital palestina, treballant “a l’administració que els palestins no van escollir”. L’experiència va suposar per a ella una “col·lisió de valors”: va adonar-se que “l’ocupació és immoral” i, alhora, va experimentar la vulnerabilitat a què sovint estan sotmesos els mateixos soldats, ja sigui a causa dels terroristes palestins o dels colons radicals que han de protegir.

Guiats per la Merphie, el grup deixa el temple a l’esquena i s’endinsa en els carrers buits del centre d’Hebron. Breaking the Silence ha obtingut un permís per visitar-los amb la condició que els acompanyi un escamot de soldats israelians. L’última vegada que l’ONG va ser a Hebron, els colons van atacar-los.

Mentre el grup passeja entre les botigues clausurades, que són plenes de pintades racistes contra els àrabs, la Merphie explica un cas de violència dels colons contra els militars. Era el juny del 2014 i un grup d’ultraortodoxos d’Hebron protestava pel segrest i assassinat de tres adolescents jueus. Un tinent israelià estava patrullant quan va veure una família palestina que intentava envoltar el grup per tornar a casa. Un dels manifestants va intentar atacar-los, però els militars el van aturar. El colon els va increpar: “No us fa vergonya? Heu d’arrestar-los a tots!” Davant la negativa dels militars, el colon i els manifestants van reaccionar violentament. Van llançar pedres contra els soldats i la família, i van acusar els militars de nazis. Ningú va ser arrestat.

“Els colons estan per sobre de la llei -explica la Merphie-. Si un nen palestí de 12 anys llança una pedra, se’l pot detenir durant cinc dies i pot acabar ingressant a la presó. Si un nen israelià fa el mateix, no es pot fer res”. La Merphie opina que els colons són un problema per als palestins, però també per als soldats. Continuen a Hebron perquè a l’estat li convé i perquè, com a jueus ultraortodoxos, tenen aliats al govern. “És difícil d’entendre com un grup tan petit té tant de poder -es lamenta la guia-. No hi haurà pau a Cisjordània si ells continuen aquí”.

A la part antiga d’Hebron hi ha quatre assentaments: Avraham Avinu, Beit Romano, Beit Hadassah i Tel Rumeida. Alguns eren en zones tradicionalment jueves, els habitants de les quals van ser expulsats durant la creació de l’Estat d’Israel, l’any 1948; en d’altres, la presència dels colons respon a una barreja de política i religió: és la conquesta pam a pam de la Terra Promesa i la primera trinxera davant de l’enemic.

A tocar del carrer d’Al-Shuhada hi ha tres assentaments envoltats de cases palestines. Com que els àrabs no poden transitar per la calçada ni obrir-hi botigues, molts n’han marxat. Els que encara queden es veuen obligats a sortir de casa pel terrat o les finestres posteriors dels edificis, que comuniquen amb la casba, una zona densament poblada on només viuen palestins. Des d’allà poden desplaçar-se per la resta del barri vell i fins a la zona H1, controlada per l’Autoritat Nacional Palestina, on viuen uns 115.000 àrabs i cap jueu. La resta de la ciutat i els assentaments (H2) estan sota control militar israelià. Hi viuen uns 500 colons i 35.000 palestins.

Quan arriben a un control al límit amb la part àrab, la Merphie explica les dificultats amb què es troben els soldats per intervenir si un jueu ataca un palestí. “En cas de dubte, l’arrestat sempre serà l’àrab”, assegura l’exmilitar, i ho exemplifica amb un cas recollit per l’ONG: “Una vegada, un soldat va preguntar al seu superior: «Què faig si veig dos àrabs linxant un colon?» «Disparar a matar», va respondre el comandant. «I si dos colons ataquen un palestí?» «Bona pregunta -va dir el comandant-. M’ho he de pensar»”.

Quan la Merphie acaba d’explicar la història, el grup comença a pujar pel carrer que duu a l’assentament de Tel Rumeida. Sota les cases hi ha unes ruïnes de l’Edat de Bronze. Un colon està explicant les excavacions a uns visitants ortodoxos. Quan veu el grup, alça la veu i crida en anglès: “Aquests són els de Breaking the Silence: els nous antisemites. Un grup que no fa altra cosa que mentir i ens vol expulsar de la nostra terra”.

Amb permís dels soldats, el grup guiat per la Merphie continua caminant carrer amunt ignorant l’arenga de l’home. De sobte, els nens de l’assentament entren corrents cap a casa i en surten carregant bosses d’aigua que tiren al grup. D’altres insulten els turistes i treuen mànegues per les finestres per ruixar-los a tots. Soldats inclosos. Abans de marxar, el grup visita uns activistes palestins que viuen a tocar de Tel Rumeida. Quan veuen el grup tot mullat, un d’ells bromeja, trist: “En el fons els colons són bona gent: avui fa molta calor”.