Ciutat del Cap, a punt de quedar-se sense aigua

BarcelonaCom si fos una penitència, els residents de Ciutat del Cap, a la punta més meridional de l’Àfrica, han començat un fatídic compte enrere. Menys de tres mesos, 89 dies, 2.135 hores. Marcat en vermell al calendari, el divendres 11 de maig. L’han anomenat el Dia Zero, reminiscència del cinema de catàstrofes que amaga el dia en què, per primer cop al món, una gran ciutat es quedarà sense aigua. Ni una gota rajarà de les aixetes d’aquesta urbs a Sud-àfrica de quatre milions d’habitants. Queden fora de la restricció total hospitals, escoles i altres serveis essencials. A partir de llavors, l’aigua només se subministrarà “a través de prop de 200 llocs de distribució” dispersats per l’extens territori municipal, i els residents hauran d’esperar pacientment el torn per obtenir 25 litres per persona i dia, explica Kristy Carden, coordinadora del Future Water Institute de Ciutat del Cap. L’ONU xifra en 100 litres diaris el consum digne. Les autoritats municipals ja compten que hi haurà llarguíssimes cues.

Fa mesos que s’adverteix que la situació és insostenible i s’anima la població, majoritàriament poc conscienciada respecte al malbaratament d’aigua, que una gota és un tresor. Si no plou i es manté el ritme de consum actual, els grans embassaments que nodreixen la ciutat quedaran l’11 de maig sota mínims, al 13,5% de la capacitat. Aquesta setmana, la ratlla se situava al 23,7%, 14 punts per sota de l’any passat. De moment s’ha optat per reduir la pressió i limitar el consum a 50 litres per persona i dia, mentre que a l’inici de la crisi eren 89. Segons càlculs municipals, una mica més de la meitat dels residents ja fan un ús responsable de l’aigua i s’ajusten a les restriccions. La resta paguen la penalització administrativa, si tenen diners. Qui més ha fet els deures ha sigut la pagesia. Per això s’ha pogut ajornar el Dia Zero, previst inicialment per a l’abril.

“Pray for rain” [Prega per la pluja] resa la web del ministeri de l’Aigua, però Connie Crewe, una veïna d’un modest barri, ironitza que ara més que l’ajuda divina calen esforços terrenals. Martin Booth viu en una privilegiada zona residencial que, tot i que ha mantingut plena la piscina privada en aquest sec estiu austral, assegura que també ha pres nota de les recomanacions. “A casa ja no ens banyem, tots a la dutxa, i reutilitzem l’aigua per al lavabo, però potser l’Ajuntament hauria d’arreglar totes les canonades rebentades”, es defensa.

A l’institut on treballa la doctora Carden són “optimistes amb cautela”. Confien que la temporada de pluja, que s’espera que arrenqui a finals d’abril o a principis de maig, permeti alleujar la situació i oferir un nou ajornament. L’especialista en aigua reconeix que caldrà “temps” per a la plena consciència que les reserves hídriques són limitades. Crewe té una bona anècdota que ho il·lustra. “Al centre comercial, dues dones deixaven oberta l’aixeta per rentar-se les mans mentre parlaven”, explica amb indignació. “Què més els cal per saber que estem en perill?”, es pregunta. Tant ella com Booth han acumulat durant setmanes garrafes per tenir prou reserves quan es talli l’aixeta.

Des del govern es controla que els comerços no aprofitin el clima de por i incertesa per apujar els preus i s’han donat desenes de consells sobre la manera d’estalviar aigua.

L’Ajuntament ha elaborat un mapa en què indica el nivell de consum d’aigua a cada propietat. Alguns han vist en aquesta mesura per assenyalar “malgastadors” i “estalviadors” una font per trencar la convivència social. El Cap Occidental, la província de Ciutat del Cap, és la que més bones condicions de serveis presenta al país, però encara hi ha moltes famílies que han d’anar a buscar l’aigua a més de 200 metres de distància de casa o a una font pública. Unes 3.000 famílies no tenen ni això, segons dades oficials, malgrat l’esforç que, certament, ha fet el govern sud-africà en les dues dècades de democràcia. Els townships, els barris de barraques on viu una quarta part de la població, estan acostumats a passar amb poca aigua i, en situació normal, gasten el 4,5% del total, però es pregunten com podran carregar la seva quota diària, sense cotxes ni mitjans. La crisi de l’aigua agreuja encara més les desigualtats socials de Sud-àfrica.

Múltiples factors

¿Però què ha passat perquè la ciutat africana més ecològica i cosmopolita del continent es quedi sense aigua? Els factors són diversos. Carden no considera que sigui un problema “de planificació deficient” i assegura que els tres anys de “severa” sequera, sense precedents en tres segles, han reduït dràsticament les reserves hídriques i han superat les noves infraestructures, creades per absorbir el creixement demogràfic previst per al 2021. La ciutat no para de créixer de manera gairebé exponencial. Té un 80% d’habitants més que el 1995.

La crisi ha de servir, assenyala l’especialista en temes d’aigua, per “canviar la manera com es planifiquen els recursos hídrics”, perquè ha resultat “evident” que els models predictius que s’utilitzen “ja no són útils en aquest nou escenari de canvi climàtic”. Cal diversificar, apunta Carden, les fonts per no tenir dependència d’embassaments i opta per utilitzar les aigües subterrànies, la dessalinització i la repotabilització d’aigües residuals, entre més solucions. Kevin Winter, professor de ciències ambientals i geogràfiques de la Universitat de Ciutat del Cap, alerta a la web GroundUp que “la crisi de l’aigua s’hauria de tractar com un problema a llarg termini”, causat sobretot pel canvi climàtic.