Cine, cases d’apostes i alcohol a Veneçuela

Enviada especial a CaracasEl cinema de les Galerías Ávila, un centre comercial de diverses plantes situat a San Bernardino, una zona de classe social mitjana-baixa de l’oest de Caracas, estava ple de gent dilluns. Com a Catalunya, era dia festiu -tot i que aquí a Veneçuela no se celebrava Sant Joan sinó el Dia de l’Exèrcit- i moltes famílies van aprofitar la jornada per portar els nens a veure una pel·lícula. El vestíbul del cinema era un eixam de gent carregada amb crispetes i grans gots de coca-cola. Es projectaven tres pel·lícules: Aladdin, Hombres de negro i Toy story 4, que va ser la que va tenir més èxit. Es van esgotar totes les entrades.

“La gent continua anant al cinema independentment de la situació”, aclaria ahir el gerent del cinema, Alexander La Cruz. A Caracas cada dia hi ha talls en el subministrament d’aigua. També se’n va la electricitat de tant en tant i els preus estan pels núvols a les botigues. Malgrat això, l’activitat cultural continua a la capital veneçolana. I curiosament les pel·lícules que tenen més èxit als cinemes són les nord-americanes. És igual que el govern de Donald Trump mantingui un bloqueig econòmic al país sud-americà. L’única conseqüència que ha tingut de moment a la gran pantalla és que la casa distribuïdora nord-americana Fox ha deixat d’operar a Veneçuela, i pel·lícules com John Wick 3: Parabellum no han arribat als cinemes de Caracas.

A l’altra punta de la capital veneçolana, a la zona est, on bàsicament viuen famílies de classe mitjana-alta, ahir el cinema del centre comercial Líder també estava ple de gent que feia cua per entrar a les sales. Allà, però, l’oferta de pel·lícules era més variada -per exemple, hi ha en cartellera Dolor y gloria, d’Almodóvar- i l’entrada és una mica més cara: costa 10.900 bolívars (1,3 euros), mil més que a les Galerías Ávila, tot i tractar-se de la mateixa cadena de cinemes.

“A la capital hi ha una mena de Mur de Berlín”, diu Omar Lugo, un actor amateur veneçolà, per explicar la polarització cultural, però també social i política, que hi ha a Caracas. Les últimes estrenes continuen arribant a la gran pantalla i hi ha programació de teatre i música, però la gent que viu a la zona benestant de l’est de la ciutat difícilment posa els peus en un cinema o un teatre de la part oest -la més deprimida-, o viceversa . Tant és l’oferta que hi hagi. Són com dos mons en una mateixa ciutat, que viuen d’esquena.

“S’ha de fer passar l’estrès”

El que sí que hi ha tant a una banda com a l’altra de la capital són cases d’apostes, que es compten per desenes. Els veneçolans són grans aficionats al joc. Les cases d’apostes són una mena de bars amb les parets plenes de pantalles des d’on es poden seguir les carreres de cavalls de l’hipòdrom de Caracas o les que es fan als Estats Units. “Abans també hi havia hipòdroms a Maracaibo i Valencia [ciutats veneçolanes], però els van tancar i ara només fan carreres nacionals els dissabtes i diumenges”, es queixa el Johnson, que acaba d’apostar per un cavall i espera assegut en una taula que comenci la cursa. Cada aposta, explica, li costa un mínim de 2.000 bolívars (uns 20 cèntims d’euro), i assegura que ell juga cada dia.

Divendres passat a la tarda les licoreries de Caracas -que com el seu nom indica venen licor però també tota mena d’alcohol- eren plenes. També n’hi ha un munt a qualsevol banda de la capital, i estan ben proveïdes: s’hi pot trobar whisky, rom, vi i tot el que es vulgui. “36 ampolles de cervesa per 110.000 bolívars”, diu un cartell a la porta d’un d’aquests comerços a l’est de Caracas. O sigui, 36 ampolles per uns 13 euros. “La gent s’ha de fer passar l’estrès d’alguna manera”, diu el propietari de l’establiment, Jordi Velázquez, i afegeix que el negoci ha anat a menys els últims anys però que, sens dubte, li dona per viure.