La celebració del 70è aniversari de l'OTAN es converteix en una olla de grills

BarcelonaEl que havia de ser la celebració de "l'aliança militar més exitosa de la història" s'ha convertit més aviat en un funeral. La cimera del 70è aniversari de l'OTAN, que arrenca aquest vespre a Londres, arriba en un moment en què, més que una orquestra afinada, l'Aliança sona com una olla de grills: Alemanya i l'Europa de l'Est estan enfrontades amb França, França es baralla amb Turquia i amb els Estats Units, els Estats Units amb tothom. I els amfitrions, els britànics, amb el Brexit i les eleccions del 12 de desembre, estan ara mateix en una altra guerra.

El president francès, Emmanuel Macron, ho va expressar sense embuts fa unes setmanes, quan va dir que l'Aliança estava en estat de "mort cerebral". Moltes veus han proclamat la mort de l'Aliança des que es va acabar l'amenaça soviètica. L'OTAN ja es va reinventar a l'acabar la Guerra Freda, reduint de 24.000 a 7.000 els seus efectius i incorporant sota el seu paraigua els països de l'Europa de l'Est associats al dissolt Pacte de Varsòvia, i ara s'enfronta a una nova crisi d'identitat.

Sense estratègia compartida

"La pregunta clau és per a què serveix l'OTAN en el món d'avui", explica Rafael Grasa, professor de relacions internacionals de la UAB. "La primera fase de l'Aliança va ser molt política, com un bloc de contenció de la Unió Soviètica. La segona, de la Guerra de Corea, va ser més militar. I el problema és que des dels atemptats dels Estats Units de l'11 de Setembre no hi ha una entesa política. A diferència del que passava en la Guerra Freda, l'OTAN no té base ideològica: entre els socis no hi ha confiança. Els socis no han sigut capaços d'acordar una nova visió o, més ben dit, tenen visions contradictòries, cosa que fa créixer la sensació d'irrellevància. Diversos episodis recents han demostrat que amb el seu vestit nou l'emperador estava nu. Els divorcis i desencontres són múltiples, tant, que els aliats ni tan sols es posen d'acord per definir qui és el principal enemic. I per això el programa d'aquests dies està farcit de trobades a dues, tres i quatre bandes per mirar de calmar els ànims.

Macron vs. Trump

Macron i Trump es trobaran cara a cara després que el francès s'assabentés per Twitter de la retirada nord-americana del nord de Síria, que deixava tirats els kurds, aliats estratègics en la lluita contra l'autoanomenat Estat Islàmic. En el fons, dues de les grans potències nuclears de l'OTAN discrepen sobre l'estratègia: la Casa Blanca vol donar menys prioritat a la lluita antiterrorista i centrar-se en la pugna amb la Xina i Rússia, que han incrementat les seves capacitats de Defensa; per a l'Elisi, en canvi, la clau és combatre el terrorisme i per això les grans potències han de saber trobar respostes comunes contra les amenaces compartides i centrar-se en el nord de l'Àfrica, el Sahel i el Pròxim Orient. També hi haurà una reunió a part de França, la Gran Bretanya i Alemanya amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, que protagonitza l'ofensiva contra els kurds per la qual Macron l'acusa d"apadrinar el terrorisme. La compra per part d'Ankara de míssils S-400 de fabricació russa tampoc és una bona notícia per als socis de l'OTAN.

Merkel vs. Macron

Tampoc hi ha acord entre els socis europeus. Si Macron aposta per reforçar l'esquema de defensa de la UE, l'alemanya Angela Merkel –que s'ha declarat "cansada" d'haver de recollir els plats trencats pel francès– no vol deixar la cancelleria sense assegurar-se que el paraigua de l'OTAN es preserva, perquè, assegurava fa uns dies al Bundestag, "Europa no es pot defensar per ella mateixa". Encara estan obertes les ferides dels errors que la UE ha comès a Ucraïna.

"Ningú no vol abandonar l'OTAN, però mantenir-la unida i en bona forma sembla més difícil que mai", afegeix Nicolás de Pedro de l'Institute for Statecraft de Londres. "Des del punt de vista operatiu i militar, l'OTAN es manté en bon estat però políticament la seva salut és més que delicada. Perquè és una organització fonamentalment política que compta amb capacitats militars. El gran problema de fons continua sent la salut del vincle transatlàntic. Fins i tot si Trump no fos reelegit el 2020, caldria adaptar el vincle a un nou entorn estratègic caracteritzat per la competència i la rivalitat entre grans potències i l'expansió d'amenaces híbrides. Però la realitat és que no hi ha cap altra alternativa realista per a Europa, així que s'haurà d'avançar pel camí del reforç mutu".

És possible que Trump, que no és precisament un fan de l'OTAN i fa anys que insisteix que els socis europeus han de contribuir més al pressupost de l'Aliança, aprofiti aquestes desavinences en benefici propi.