Una cimera per assumir la urgència del repte climàtic
Arrenca la COP25 de Madrid amb l'objectiu d'elevar l'ambició dels estats en la retallada de diòxid de carboni
BarcelonaMentre els carrers de Xile segueixen immersos en la revolta, la repressió policial i el caos afegit de saquejos i disturbis, els carrers de Madrid es blinden per acollir la cimera anual de l’ONU pel canvi climàtic, la COP25, que Santiago de Xile va anul·lar en l’últim moment. Tot i que el canvi d’última hora potser ha deixat fora alguns dels 25.000 acreditats per a la cimera de Xile, el govern espanyol compta amb l'assistència de 29.000 persones (les acreditacions han crescut amb el trasllat de seu) i destinarà més de 5.000 agents al dispositiu de seguretat, tot i que manté el nivell d’alerta antiterrorista al 4. Els controls a les fronteres espanyoles s’han restablert aquest cap de setmana i es mantindran fins a l’endemà de la fi de la cimera, el 14 de desembre.
Uns 40 caps d’estat i de govern participen aquest dilluns 2 de desembre en la inauguració oficial de la cimera, amb el secretari general de l’ONU, António Guterres, i els nous líders de les institucions europees en ple. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, presideix l’acte amb la ministra de Medi Ambient de Xile, Carolina Schmidt, que és encara la presidenta de la COP25. Per part dels EUA, hi serà la líder del Partit Demòcrata Nancy Pelosi.
El president Donald Trump ha iniciat ja el procés de retirada dels Estats Units de l’Acord de París, “però els professionals del departament d’Estat estaran totalment bolcats en aquestes negociacions” a Madrid, assegurava Alden Meyer, de la Unió de Científics Preocupats dels EUA. La retirada nord-americana es farà efectiva el 4 de novembre del 2020, l’endemà de les eleccions presidencials i en cas que Trump no surti reelegit encara es podria fer marxa enrere a temps.
Però no hi ha cap dubte que l’absència dels EUA al capdavant de la lluita climàtica pesarà en les negociacions de Madrid, perquè fa més difícil que altres actors clau, com la Xina i l’Índia, es vulguin comprometre del tot. Igual que va passar a la COP24 a Polònia l’any passat –on es va encunyar ja el terme Eix del Mal per parlar de la pinça que van fer els EUA, Aràbia Saudita, Rússia i Kuwait contra algunes de les decisions que s’hi volien prendre– és probable que la cimera de Madrid no aconsegueixi el seu propòsit principal: "elevar l’ambició" dels estats en els seus objectius de retallada d’emissions.
Aquesta va ser la missió fallida de la cimera de Nova York del setembre. Ara es pretén que els estats presentin ja a la COP25 compromisos concrets de cara a la revisió a l’alça que el 2020 han de fer obligatòriament dels seus plans contra l’emergència climàtica, el que s’anomenen els NDC (contribucions determinades nacionalment).
És per això que tota la maquinària de l’ONU s’ha bolcat en l’últim any a fer evident la urgència de la crisi climàtica. Aprofitant el momentum creat per un moviment juvenil cada cop més potent als carrers, científics i experts de l’ONU han bombardejat amb informes i estudis amb una conclusió compartida: l’emergència climàtica és cada cop més devastadora i cal actuar ja. Des de l’informe de l’IPCC (el grup de científics climàtics de l’ONU) que fa un any alertava de les conseqüències nefastes que implica el simple mig grau de diferència que hi ha entre el límit de l’1,5 ºC o el dels 2 ºC d’escalfament global (tots dos fixats a l’Acord de París), fins a l’últim estudi publicat la setmana passada que diu que cal reduir les emissions un 7,6% anual a partir de ja per evitar aquest mig grau de més, el missatge als governs que es reuneixen avui a Madrid és clar: no esteu fent prou.
La mateixa Greta Thunberg, que va travessar l’Atlàntic cap a Amèrica per assistir a la cimera a Xile, serà a Madrid –després de tornar a travessar el mar en un catamarà d’energia solar–, per esbroncar als líders dels 195 països que s’hi reuneixen. S’espera que Thunberg desembarqui a Lisboa aquesta setmana i no es descarta que participi a la manifestació de Fridays for Future a Madrid el 6 de desembre. El seu discurs davant del ple de la COP25 serà la setmana que ve.
"El canvi d’ubicació ha afectat la participació de la societat civil de l’Amèrica Llatina, però malgrat tot aquesta serà una COP llatinoamericana”, deia Alejandro Aleman, coordinador per a l’Amèrica Llatina de Climate Action Network (CAN), la xarxa d’ONG climàtiques que actuen com a observadores en les negociacions internacionals. Les reivindicacions climàtiques d’aquesta regió, doncs, hi seran molt presents, començant per la protecció: més de la meitat dels 164 activistes mediambientals assassinats el 2018 eren de l’Amèrica Llatina, la regió més afectada per aquesta xacra des del 2012, tot i que les Filipines de Rodrigo Duterte van pujar l’any passat al número 1 d’aquest trist rànquing que elabora cada any Global Witness.
La situació al Brasil serà també protagonista a la cimera, no només per la preocupació per l’Amazònia, sinó perquè un dels punts principals de debat aquest any és el que el govern de Jair Bolsonaro va bloquejar a la COP24 de l’any passat a Polònia. Allà es va aprovar el reglament per desplegar tot l’Acord de París a excepció d’un article, el número 6, en què Brasil actua de tap. És l’article que regula el mercat d’emissions, en què els països que emeten menys del que estan requerits poden vendre aquest excedent a un altre país.
Bolsonaro vol mantenir les laxes mesures imposades per Kyoto i es resisteix a impulsar el nou mecanisme més estricte que preveu l’Acord de París i que, entre altres coses, vol acabar amb la doble comptabilitat d’emissions (comptar la reducció d’emissions dos cops, una per al país que ven els seus drets de reducció i l’altra per al que els compra). "Cal impulsar mesures estrictes de transparència d’aquest mercat, però sobretot cal deixar clar que no es tracta de traslladar les emissions d’un país a un altre, sinó de reduir-les totes", diu Erika Lennon, del Centre per a la Llei Mediambiental, que forma part del CAN.
Un altre dels punts calents de la negociació serà, com sempre, el finançament per als països més pobres, i especialment la creació d’un mecanisme internacional per calcular i gestionar el que se’n diu "pèrdues i danys": com afrontar els estralls que generen inundacions, tifons, sequeres i altres impactes extrems de l’emergència climàtica, que acostumen a patir les economies més vulnerables.