El chavisme es resisteix a deixar el poder a Veneçuela

Ciutat De MèxicAcostumar-se a guanyar és fàcil, fins i tot addictiu. Aprendre a perdre, no tant. Durant 17 anys el chavisme va sortir victoriós de totes les eleccions a Veneçuela, a excepció d’un referèndum sobre la reelecció indefinida el 2007 que el difunt Hugo Chávez no va dubtar a qualificar de “victòria de merda” de l’oposició. I no només era la reacció ferida i irada del líder socialista, era també una advertència: dos anys més tard, amb tot l’engranatge oficialista al darrere, la reelecció indefinida es va aprovar en una nova consulta.

Per a qui no està acostumat a perdre és difícil encaixar l’estrepitosa derrota del passat 6 de desembre. És difícil acceptar el càstig del poble, fart d’una crisi econòmica que sembla no tenir fons. És difícil, per al chavisme, fer-se a la idea que se li acaben els superpoders i que, a partir del 5 de gener, el Parlament deixarà d’estar al seu servei i l’oposició passarà a tenir-hi una poderosa majoria qualificada de dues terceres parts. La primera reacció del president Nicolás Maduro, reconeixent els resultats, apuntava al fair play però la maquinària chavista va activar-se de seguida.

“La confrontació és inevitable”, clamava fa pocs dies l’encara president de l’Assemblea Nacional, Diosdado Cabello. El número dos del chavisme llançava aquesta amenaça després que la cambra -en sessions extraordinàries- nomenés 13 nous magistrats i 21 suplents del Tribunal Suprem que havien de ser escollits el 2016. De res van servir les crítiques de l’oposició sobre el “desesperat” desconeixement a la nova voluntat del poble.

Intent de blindatge

L’objectiu de l’oficialisme allargant el període d’una Assemblea Nacional que moria oficialment el 15 de desembre és intentar blindar-se de las grans facultats que l’oposició tindrà a partir del gener. Amb la seva inèdita nova majoria, les forces antichavistes podran destituir funcionaris, aprovar reformes econòmiques, buscar una sortida anticipada del president Maduro, convocar una Assemblea Constituent o tirar endavant una amnistia per a la setantena dels anomenats presos polítics.

“Els nomenaments al Tribunal Suprem no són secundaris ni momentanis. Són la carta més important del govern per manegar la nova Assemblea”, ha advertit l’analista polític Luis Vicente León, recordant que la impugnació als magistrats per part del nou Parlament és complicada.

Acostumat a entendre els poders públics com els seus tentacles, la por del chavisme és palpable. I una setmana després de les eleccions parlamentàries, els de Nicolás Maduro van començar a exhibir una cara malauradament coneguda pels veneçolans. Massa semblant a la que van ensenyar el 2008, quan Chávez va prendre el 90% de les competències a l’alcalde electe de Caracas, l’opositor Antonio Ledezma (pres des del febrer), i va designar a dit un nou cap de govern de la capital. Semblant també a la que el chavisme -ja sense el seu enyorat “líder suprem”- va mostrar el 2013 quan va anomenar un “protector” per a l’estat de Miranda per restar poder al reelecte governador i líder opositor, Henrique Capriles.

Ara l’oficialisme sembla repetir la jugada de contraatac. Primer, amb la simbòlica designació com a Defensora del Poble de la jutge Susana Barreiros, la mateixa que va condemnar a quasi 14 anys de presó l’opositor radical Leopoldo López. Després, activant la figura del Parlament Comunal, inexistent a la Constitució però prevista dins de la llei del poder popular, que molts analistes veuen com un intent d’erigir-se com un contrapès al nou Parlament.

I l’última jugada, la clau, la renovació d’uns magistrats que podrien declarar inconstitucionals les iniciatives aprovades pel nou Parlament.

L’hora de la veritat

“Totes les designacions que es facin a últim minut son il·legals i descarades”, ha denunciat ja el líder opositor, Henrique Capriles. El terreny sembla que està preparat, però l’hora de la veritat arribarà el 5 de gener: el dia que el chavisme demostrarà si accepta (o no) que, en democràcia, de vegades es guanya i de vegades es perd.