Migrants a Ceuta: "Som víctimes del joc entre el Marroc i Espanya"

Enviats especials a Ceuta“El Marroc ha enviat a Ceuta tota aquesta gent enganyada dient-los que aquí els arreglaven els papers per pujar a la Península, i quan s’han adonat que no era veritat, molts estan tornant pel seu propi peu. I parlen d’invasió? Són persones que han arribat nedant o a peu, esgotades. Són víctimes dels dos reis del número VI: Mohamed VI i Felip VI... i, en el fons, els mateixos interessos”, resumeix Aziz Ahmed Ali, un veí de la barriada d’El Príncipe.

El trobem a tocar de la platja d’El Tarajal, l’escenari de l’entrada entre dilluns i dimarts de 10.000 persones des del Marroc, una crisi sense precedents en l’enclavament espanyol. És l’enèsima escaramussa diplomàtica entre els dos països, l’última en què el regne alauita ha tornat a aprofitar la seva condició de guardià de la frontera espanyola, porta d’entrada a la UE. I els que han pagat els plats trencats, un altre cop, han sigut les famílies més humils.

Mohamed Abdelaziz, barber de 27 anys de Tetuan, no pot contenir les llàgrimes després de tres dies esgotadors. Va entrar a Ceuta dilluns a la nit nedant al voltant de la tanca que separa la platja de Ceuta de la marroquina. Ensenya les ferides a les cames que es va fer a les roques de l’escullera i recorda horroritzat com va veure ofegar-se dos homes. “Al Marroc no hi ha feina per tirar endavant les nostres famílies. Aquest país no ens dona res. Estava a la platja i vaig veure a Facebook vídeos de com la gent creuava sense que la policia marroquina fes res. Vaig agafar un taxi i vaig venir cap aquí. La policia ens va dir que endavant, que passéssim, i em vaig tirar a l’aigua”. Després va córrer enmig de la multitud, davant la impotència dels agents de la Guàrdia Civil, desbordats.

Somni trencat

Però al cap de tres dies dormint al ras, sense menjar i sense trobar ningú que l’ajudés ni tan sols a carregar el mòbil, ha vist que no pot continuar el seu viatge cap a la Península, i ahir va decidir girar cua. Camina cap al pas fronterer, en direcció al Marroc, capcot i amb les mans buides. “La meva mare es va enfadar molt quan li vaig dir que era a Ceuta, i m’ha dit que torni, que aquí no hi faig res. I té raó”. La frustració d’aquests joves retornats ha esclatat aquesta nit en enfrontaments a pedrades amb la policia marroquina a la localitat de Castillejos, a l’altra banda de la frontera.

Segons anunciava ahir el govern de Madrid, 5.600 persones han estat retornades o han tornat pel seu propi peu al Marroc, que les ha admès en aplicació del protocol de devolucions vigent amb Espanya. En un canvi sobtat, les forces auxiliars marroquines -el cos paramilitar que controla les fronteres- han tornat a tancar la porta. Al matí hi ha hagut amb prou feines alguns joves que intentaven arribar-hi nedant i eren interceptats sense dificultats per les patrulleres de la Guàrdia Civil espanyola, i a la tarda un grup d’unes 200 persones ha tornat a intentar colar-se per l’espigó d’El Tarajal a peu o nedant i només 60 ho han aconseguit, perquè els agents dels dos costats -els del Marroc a cavall en plena platja, els espanyols amb equipament antiavalots- han contingut la resta.

Mentrestant, milers de joves continuen deambulant en grups pels carrers de Ceuta. En bosses de plàstic porten les seves poques pertinences. La majoria de ceutins reaccionen amb por: dimarts moltes botigues van abaixar la persiana i moltes famílies es van estimar més que els seus fills no anessin a l’escola per por al descontrol al carrer. Al costat d’una gasolinera del port, sis nois que diuen tenir entre 15 i 18 anys busquen l’ocasió de ferrisky : esmunyir-se a la bodega d’un vaixell de càrrega que els porti a la Península. “Millor buscar-nos la vida aquí que quedar-nos al Marroc”, diu un d’ells, enfundat en una jaqueta d’operari reflectora donada per algú, que li va molt grossa. “El meu pare és un militar retirat i cobra una pensió que equival a 150 euros. Som quatre germans i no en tenim ni per començar”.

Solidaritat

Però també hi ha gent, sobretot la població local d’origen marroquí, que els ajuda. “Sé que em criticaran, però jo no puc permetre veure aquests nanos així i no fer res. Encara no entenc el que ha passat. Em penso que no ho sap ningú”, diu Sabah Almad, una majorista de roba femenina que ha convertit casa seva en un centre d’acollida improvisat, on els nois acudeixen a buscar menjar, dutxar-se i canviar-se. Mentre aparta les caixes de roba de sobre el sofà per fer-nos un lloc per parlar, assegura que aquesta crisi no és només per Brahim Ghali, el líder saharaui acollit a Logronyo per un tractament mèdic, cosa que ha enfurismat Rabat. “Això és la gota que ha fet vessar el got, però els problemes venen de més lluny”.

Aquesta crisi no s’entén tampoc sense l’efecte devastador que ha tingut la pandèmia sobre unes economies ja molt precàries: fa un any i mig que el Marroc va tallar el comerç informal a través de la frontera de Ceuta de què vivien milers de famílies als dos costats. I la pandèmia ha suposat un tancament total de l’enclavament, que encara ha empitjorat més les coses. Un caldo de cultiu ideal per a Vox, que, com va passar amb l’arribada de pasteres a les Canàries, està intentant capitalitzar la crisi. Ahir Santiago Abascal visitava la ciutat, on el seu partit va ser la força més votada a les passades eleccions generals.

Yassin, estudiant de dret de 23 anys, també va acabar creuant la frontera marroquina de tornada.: “El rei del Marroc ens ha utilitzat, ens ha canviat per 30 milions d’euros [la partida que el govern espanyol va anunciar ahir que enviaria a Rabat]. Nosaltres no marxaríem si tinguéssim un futur al nostre país. Però no n’hi ha. Quan arribi a casa inflarem una barca amb uns companys i ho tornaré a intentar”.