Els Cascos Blaus: una missió cada cop més impossible

BarcelonaAquesta setmana els 193 països membres de l’ONU han arribat a un acord in extremis per finançar les 12 missions amb 90.000 cascos blaus que hi ha desplegades per estabilitzar conflictes arreu del món. Totes les alarmes van sonar dilluns, quan semblava que no s’aconseguirien els 5.460 milions d’euros del pressupost per mantenir-les en funcionament: de fet, els comandants sobre el terreny ja tenien preparats plans de contingència per si calia una retirada precipitada. I és que l’ONU no té un exèrcit per a les seves operacions de “manteniment de la pau”, sinó que depèn dels soldats i dels diners que li presten els països. I, com en tot, res es mou sense l’acord de les grans potències amb dret de veto al Consell de Seguretat.

La carn de canó la posen els més pobres: els que aporten més tropes i policies són Bangladesh, Etiòpia, el Nepal i Ruanda, que així guanyen pes internacional o simplement poden pagar els sous o millorar l’entrenament de les seves tropes. En canvi, els més rics prefereixen invertir diners que posar en perill el seu personal: els principals contribuents són els Estats Units (28%), la Xina (15,2%) i el Japó (8,5%). Però tampoc és una factura gaire elevada: la despesa en operacions de “manteniment de la pau”, equival a un 0,5% de la despesa global de defensa. Espanya només contribueix amb soldats a la missió del Líban, que comporta poc perill, encara que té agents d’intel·ligència en altres països, perquè concentra els seus efectius a les missions de l’OTAN i la UE.

En els seus 72 anys d’història, les missions de l’ONU han mobilitzat més d’un milió de militars i policies de 125 països. La primera va ser el 1948, després de la primera guerra arabo-israeliana, però els desacords entre els Estats Untis i la Unió Soviètica durant la Guerra Freda van frenar noves intervencions. “La idea original era tenir una força internacional preparada per desplegar-se abans que dos estats entressin en una guerra o bé quan, esgotats pel conflicte, estaven disposats a un alto el foc i totes les parts consentien una intervenció internacional. Tot plegat, amb un ús relativament baix de la força i sempre des d’una total imparcialitat”, recorda a l’ARA Félix Arteaga, expert en seguretat del Real Instituto Elcano.

Mandats més complexos

Després els mandats van anar evolucionant cap a supervisió d’acords d’alto el foc, mediació i acompanyament en processos polítics postconflicte, reconstrucció d’institucions.... Acabada la Guerra Freda hi va haver un auge en el recurs als cascos blaus. “Per un moment es va pensar que l’ONU podria complir el seu mandat d’evitar el flagell de la guerra per a les generacions futures, gestionant temes de pau i seguretat a escala planetària, però es va oblidar que l’ONU no és res més que un missatger de la comunitat internacional i que no disposa de mitjans propis per fer valer les regles del joc imposades després de la Segona Guerra Mundial”, apunta Jesús A. Núñez Villaverde, un exmilittar que dirigeix l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària.

Va ser en aquesta fase post Guerra Freda en què es van produir els desastres de la història negra dels cascos blaus: els genocidi de Ruanda, d’on les forces internacionals es van retirar el 1994, i el de Srebrenica, la ciutat bosniana on van ser assassinats més de 6.000 nois i homes a mans de les tropes sèrbies quan es trobava sota protecció d’un contingent holandès de cascos blaus. Després d’aquells fracassos, el Secretari General, Kofi Annan, va convocar un grup d’experts per revisar el funcionament del sistema. Es va plantejar la idea que les missions havien de ser multidimensionals i comptar també amb un vessant civil. Més tard es va passar de l’objectiu inicial de mantenir la pau a una agenda més diversa, que inclou també la prevenció de conflictes, la pacificació (peacemaking ) o el controvertit concepte d’imposició de la pau (peace enforcement ).

Allà on millor han funcionat les missions de l’ONU és en conflictes enquistats, com el de Xipre (una missió establerta el 1964 i que continua vigent), amb un operatiu d’un miler de persones entre civils i militars que vigilen la zona desmilitaritzada que separa els xipriotes turcs dels xipriotes grecs. D’altres tenen una viabilitat dubtosa, com la que ha de garantir el referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, al qual el Marroc ja ha deixat clar que no pensa accedir. A Kosovo hi ha només 18 uniformats i 342 civils. Les missions de més envergadura i també les més perilloses se situen a l’Àfrica: Mali, la República Democràtica del Congo i la República Centreafricana.

En mans del Consell de Seguretat

“A l’Àfrica hi ha hagut èxits parcials i, en termes estadístics, està comprovat que la seva presència ha servit per reduir el nombre de víctimes civils i el nivell de violència. És obvi que hi ha problemes, perquè tot depèn del Consell de Seguretat i els interessos de les grans potències no corresponen als llocs on hi ha més necessitats, com a Síria, el Iemen o Birmània”, afegeix Pablo Aguiar, de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Les noves missions cada cop disten més de l’esperit inicial d’interposar tropes en conflictes on és possible una sortida negociada. “L’ONU acaba intervenint normalment a favor dels governs amb un abordatge integral, que inclou també l’ajuda humanitària, i això posa en problemes les ONG, perquè poden quedar poblacions abandonades simplement perquè no estan al territori controlat pel govern. Aleshores és percebuda com un actor més en el conflicte i això és problemàtic, per exemple, quan els actors humanitaris han de portar escorta. El problema és que amb aquestes intervencions militars es deixen de fer altres coses i potser si aquests recursos polítics i econòmics es destinessin per exemple a rebaixar les ingerències exteriors es veurien resultats més efectius”, apunta Alejandro del Pozo del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.