Casar-se en ple confinament al Líban

Bkeftine (líban)Casar-se en temps de coronavirus és un desafiament. Però fer-ho un diumenge sota confinament total, i celebrar la cerimònia religiosa a 100 quilòmetres de Beirut en un monestir ortodox de segle IV, portant una comitiva de nou turismes d’alta gamma i una camioneta amb les flors, i saltant-se cinc punts de control de l’exèrcit -quan estava prohibit circular aquell dia-, és tota una gesta que només pot passar al Líban, el país on tot és possible amb la wasta (contactes d’influència) adequada.

Rody Maalouf i Mira Khory van decidir fa dos mesos casar-se en la data que tenien prevista, tot i la situació actual a causa del covid-19. “No volíem ajornar les noces, perquè tampoc hi havia garanties que en les pròximes setmanes el govern aixequés la quarantena”, assegura el Rody a l’ARA. De fet, la setmana abans de casar-se, el Líban havia passat a la fase 1, però un rebrot de més de 40 contagis en un sol dia -el pic més alt en l’últim mes- va fer que el govern es retractés de l’obertura i va tornar a imposar la quarantena obligatòria fins al 7 de juny. El coronavirus no ha sigut especialment virulent al país del cedre, on els contagiats no sumen més d’un miler i s’hi han registrat 26 morts. Malgrat això, els tres mesos d’aïllament han fet estralls en la ja enfonsada economia libanesa.

Crisi econòmica

En aquestes circumstàncies, Michel Abu Saleh, organitzador de banquets i casaments, va haver d’adaptar-se a un pressupost ajustat i muntar tota la decoració del casament i el banquet per a la família més propera -uns 20 convidats- al menjador de casa dels pares del nuvi, reconvertit en sala de noces. Segons Abu Saleh, aquest ha sigut el casament més discret i on menys s’ha malbaratat tenint en compte els estàndards de la classe benestant libanesa. La crisi econòmica està afectant les butxaques de totes les classes socials.

Els estucs daurats a la cornisa del sostre, els aplics de ferro amb forma de volutes a les escales de marbre del dúplex, la impressionant llum d’aranya penjada a l’altura de dos pisos i les escultures neoclàssiques que representenles quatre estacions a la terrassa són un reflex del que aquesta família va ser abans de la crisi.

Encara que la Mira és la primera filla que es casa, es conforma amb exhibir el seu vestit blanc amb brodats i transparències només als seus pares, oncles, cunyats i sogres. Les seves amigues ja veuran el book que ha preparat un equip de fotògrafs professionals amb imatges que els han fet al menjador de la casa amb mascaretes, en lloc de la típica postal dels nuvis posant al capvespre davant les roques de Raouché, a la costa mediterrània de Beirut.

“Vaig pensar que cridaríem massa l’atenció si portàvem els nuvis a la corniche [passeig marítim] i ens tocaria discutir amb la policia”, indica Abu Saleh, mentre acaba d’ordenar el centre floral on van posar els nuvis.

Classe mitjana

La parella pertany a aquesta classe mitjana libanesa a punt de desaparèixer, que no es pot permetre el luxe de tenir la seva pròpia casa, així que a la Mira li tocarà, de moment, compartir pis amb els pares del Rody i el seu gos Boika (un pastor alemany), pel llegendari lluitador cinematogràfic Yuri Boyka.

L’edifici sencer pertany a la família Maalouf, saga d’advocats de tres generacions. El germà gran és el que ha seguit amb la professió familiar, i és advocat jurídic, mentre que el Rody es dedica a la decoració d’interiors.

Com la majoria dels professionals independents, el Rody està a l’atur: “Amb les grues parades des de fa tres mesos, qui necessitarà un interiorista si no es construeixen cases?”, lamenta. La Mira tampoc està en una situació millor. Ella és professora d’institut i fa mesos que no cobra. Però la vida continua i l’amor també, i la parella de nuvis va decidir oficialitzar el seu amor per l’Església. Al Líban, país on cohabiten 18 confessions religioses, el matrimoni civil no és vàlid com a tal: cada comunitat ha de casar-se segons el seu ritu.

Un monestir ortodox

El Rody i la Mira no van escollir perquè sí casar-se al lloc més remot del Líban, al monestir ortodox de Saida Bkeftine, sinó perquè allà hi ha el seu “pare espiritual” i havia de ser el pare Gregorius qui oficiés l’enllaç. Així que, desafiant el confinament, nuvis i convidats van pujar als cotxes i en caravana van recórrer els més de 90 quilòmetres entre casa seva, al barri beirutí d’Ashrafieh, i l’antiquíssima capella del monestir, que van obrir exclusivament per a l’esdeveniment.

Després de rebre els vots matrimonials en una cerimònia íntima amb una vintena de convidats i cinc monjos, el Rody i la Mira van expressar la seva felicitat amb petons i abraçades a tota la família, oblidant-se de la distància de seguretat i de les mascaretes que els convidats van deixar al cotxe, abans d’entrar al monestir.

Un cop a la casa del pare del nuvi, una exuberant núvia acabada de casar va moure els seus voluptuosos malucs a ritme de música àrab, davant d’un públic ja en sabatilles d’estar per casa.