Casar-se enmig d'una guerra

Enviada especial a KíivNingú va pronunciar les mítiques paraules “us declaro marit i muller”, ni tampoc va haver-hi convidats, ni banquet de noces. Roman Kunitxak i Natàlia Nosach esperen al vestíbul del registre civil del districte de Xevhenkivskii a Kíiv, la capital ucraïnesa. És una sala sòbria i petita, amb un parell de bancs i uns quants quadres a la paret. Una funcionària malhumorada els demana el document d’identitat i desapareix després en una oficina. Al cap d'una estona torna i els sol·licita que signin aquest document i aquest altre, i els entrega un certificat. Ja estan casats. Així d'auster i de fred. El Roman té 45 anys i treballa en una companyia de gas. La Natàlia en té 44 i es dedica al màrqueting. Fa 22 anys que són parella i tenen dues filles, de 20 i 14 anys. Malgrat això, han decidit casar-se just ara, enmig d'una guerra.

La Viktoria, una altra funcionària que sembla força més amable, explica que continuen havent-hi tants casaments a Kíiv ara, amb la guerra, que com abans. L'única diferència és que abans els futurs cònjuges havien de demanar cita amb una antelació de 30 dies per formalitzar el casament al registre civil, i ara no. S'hi poden presentar el dia que vulguin i a l'hora que desitgin sempre que sigui en horari d'oficina. A les esglésies ortodoxes de Kíiv no hi ha cap casament programat per a aquests dies, però no a causa del conflicte, sinó perquè és tradició no casar-se durant la Quaresma.

“El 23 de març va caure un projectil al jardí de la nostra comunitat de veïns”, explica el Roman per justificar que ell i la dona amb qui porta gairebé mitja vida hagin fet el pas de casar-se ara. “És que ens estimem molt”, comenta ella, intentant treure importància a la raó que els ha portat fins al registre civil. “Tots els cotxes del carrer van quedar destrossats i també les finestres dels pisos de la primera, segona i tercera planta. Nosaltres, per sort, vivim en un novè”, continua explicant ell. Segons diu, a Ucraïna les parelles de fet tenen els mateixos drets que les casades. Amb tot, prefereixen contraure matrimoni: “Per si de cas, mai se sap què pot passar”.

En el moment que la funcionària els entrega el certificat de matrimoni, la Natàlia es posa una bonica diadema de flors de color rosa i grana que li fa conjunt amb el vestit. També es cobreix un avantbraç amb una mena de tapet brodat que, segons explica, és tradicional a Ucraïna. La seva filla gran, l’Olga, immortalitza el moment amb unes quantes fotografies. La petita no hi és, la van enviar a casa dels avis, que viuen en un lloc del país que fins ara no ha estat bombardejat. “Ens agradaria anar a un restaurant a celebrar-ho, però no sabem quin està obert –afirmen–. Per sort tenim una ampolla de vi negre i una altra de vodka a casa”.

Canvis a la capital

Des que les tropes russes es van retirar dels afores de Kíiv i les forces ucraïneses van recuperar el control de municipis ara tan tristament coneguts com Butxa i Irpín, la capital sembla que comença a reviure. Alguns establiments han reobert, es veu més gent pel carrer, hi ha més circulació de cotxes, les botigues tornen a vendre begudes alcohòliques, i el toc de queda ara és de nou de la nit a sis del matí, i no pas de vuit a set com abans. De fet, les sirenes antiaèries amb prou feines sonen una vegada al dia. Amb tot, la ciutat no és el Kíiv d’abans.

Precisament per això Alexander Hretxanii i Olena Kolot han canviat els seus plans radicalment. Tenien previst casar-se al març, celebrar-ho com cal i anar de viatge de noces a Portugal. També són al registre civil esperant que la funcionària faci els tràmits pertinents per convertir-se en marit i muller. Se'ls veu superenamorats: no paren d'abraçar-se i de fer-se carantoines. Ella és gerent financera, vesteix un bonic vestit de color verd i porta un aromàtic ram de roses blanques. Ell és empresari i llueix un jersei que fa conjunt amb la indumentària d’ella. Tots dos tenen 45 anys.

“Volia donar una sorpresa a l’Olena. Vaig encarregar els anells en una joieria, però va tancar per la guerra i mai no els vaig poder recollir”, lamenta l’Alexander. Així que han hagut d’improvisar. L’Olena va viatjar fa uns dies a Polònia per portar-hi el seu fill, fruit d'una relació anterior, i va aprofitar per comprar unes altres aliances. De fet, a Polònia és on té previst tornar després del casament. Marxarà de Kíiv d’aquí només 48 hores: és el poc temps que tenen per gaudir del seu matrimoni tot just estrenat. "La situació aquí és massa perillosa", argumenta ell. “Espero poder tornar aviat”, sospira ella. Un cop amb el certificat de casats a la mà, fan el ritual de posar-se les aliances i ells mateixos es fan les fotografies de casament amb el mòbil.

Una parella d’avis també espera al registre civil, però per fer una altra gestió: diuen que van haver de fugir amb només el que portaven posat d'Irpín, la localitat a 8 quilòmetres de Kíiv que va ser ocupada pels soldats russos, i que van deixar enrere tots els seus documents. Prefereixen mantenir el seu nom en l'anonimat. “No podíem aguantar més viure sota les bombes, així que vam decidir que era millor morir al camí que allà”, declaren. Van ser evacuats el 13 de març a través d’un corredor humanitari. “Un autocar de la Creu Roja anava al davant amb els nens d'un orfenat, i els cotxes particulars el seguíem darrere. Malgrat això, van continuar disparant. Eren txetxens, homes amb barba llarga”, asseguren. Al veure el degoteig de parelles que no paren d'arribar al registre civil per casar-se, els dos avis també s'animen a contraure matrimoni encara que no ho tenien previst. Fa 37 anys que viuen junts. “Així els russos veuran com estem d'units”, argumenten.