Els casaments de nenes es disparen als camps de rohingyes

Kutupalong (Bangladesh)La Toyoba té setze anys i set germans. Viuen amb els pares en una tenda dels camps de refugiats rohingyes de Kutupalong, al sud de Bangladesh. És la filla gran i, tot i que és menor d’edat, els seus progenitors han decidit casar-la perquè no poden alimentar tota la família.

La mare, l’Anwara, té 35 anys, i justifica que no la casen amb qualsevol: “Les racions de menjar són insuficients però marxarà a viure amb un bon noi, a la tenda de la seva nova família, que no és gaire lluny d’aquí”. La noia, que es cobreix el cap amb un vel de color ocre, no sembla gaire conforme amb la decisió. “Trobaré a faltar la meva família, al meu futur marit ni el conec, no hi he parlat mai”, xiuxiueja.

Els matrimonis de menors no són cap novetat entre els rohingyes, que, per tradició, casen les seves filles quan encara són nenes. Ara bé, els casaments s’han multiplicat exponencialment des de l’expulsió, el setembre passat, de més de 700.000 persones d’aquesta minoria musulmana de Birmània. L’Organització Internacional de les Migracions ha documentat casos de núvies que no superen els onze anys. Els seus pares al·legaven com a principal motiu per casar-les el fet de no tenir prou menjar per a totes les boques de les seves famílies nombroses.

Però casar les filles no surt gratis. Els pares de la Dil Ankis -que assegura que té 17 anys- estan intentant reunir els 50.000 BDT del dot, uns 500 euros. El cap de família, Sayedul Amin, espera aconseguir-los fent una col·lecta entre els coneguts del camp. “Tinc un sol noi i set nenes. La Dil Ankis és la segona, i al darrere en tinc dues més, de 14 i 15 anys, que també estic intentant casar”, explica assenyalant les adolescents.

Tràfic de dones i menors

Encara que sembli estrany, casar les filles també és la manera de garantir-los una seguretat. És una alternativa al risc que acabin atrapades per les xarxes de tràfic que actuen en els camps de refugiats rohingyes. Segons va confirmar una investigació de la BBC al març, les principals víctimes d’aquestes màfies són noies adolescents i nens, que capten amb la promesa de tenir una vida millor fora dels camps i els obliguen a fer treballs forçats o a prostituir-se. L’ONG Help calcula que almenys 2.500 dones i nenes han desaparegut des del setembre passat als camps, víctimes de màfies. El diari local Dhaka Tribune també ha informat que les autoritats de Bangladesh han capturat més de 350 persones vinculades a xarxes criminals des de l’inici de la crisi l’any passat.

Aquesta era la principal preocupació de la Safika, de 40 anys, quan les seves quatre nebodes van quedar òrfenes: “Els soldats birmans ens ho van robar tot, pegaven a la gent. A la meva germana la van violar fins que la van matar. Vaig trobar les seves filles soles, i vaig decidir endur-me-les a Bangladesh”. La dona se les mira amb afecte, els ha cedit una de les dues habitacions de la seva tenda, i a l’altra hi dormen ella, el marit i els dos fills. Però la situació està sent insostenible. “La meva idea és quedar-me encara uns anys amb la Sukh Tara, de 12 anys, i la Tahara, de 15, però a la Janmat i la Rojina, que en tenen 16 i 18, les haurem de casar. No les podem deixar soles, però aconseguir el dot per a totes serà complicat”.

Les quatre noies expliquen que ajuden la seva tia amb totes les feines domèstiques. Després de resar al matí, cuinen, es renten, van a buscar aigua als pous, esmorzen i van als espais reservats per a noies, on poden compartir les seves pors i preocupacions amb especialistes. Responen a totes les preguntes amb un somriure fins que aquest periodista els planteja la següent questió: “Quin és el vostre somni?” Un silenci les bloqueja.

“Són reaccions que formen part del trauma que arrosseguen. Els experts els diuen que pensin només en el dia a dia, no més enllà”, explica la Keya, una de les monitores de Save the Children que les acompanya. “Viure totes juntes en una casa”, respon una de les noies. Finalment, la petita Sukh Tara admet: “Demanaré al meu oncle que m’ajudi a casar-me”.