Cap on mira ara el Regne Unit: Suïssa o el Canadà?

Brussel·lesSobre el paper, la Unió Europea ja té només 27 membres. A la pràctica, però, estem en una fase de transició en què el Regne Unit, una vegada s’ha independitzat del club comunitari, ha de decidir què vol ser de gran. Les dues parts tenen 11 mesos per negociar el règim de separació, i no serà fàcil. Brussel·les ha deixat clar que vol la relació més estreta possible i que estaria encantada de continuar compartint unió duanera (l’aranzel comú per a les mercaderies que entren des de qualsevol frontera) amb els britànics. La Comissió presentarà la seva proposta dilluns. Però les línies vermelles s’han marcat des de Londres sense acabar de deixar clar què vol el Regne Unit a partir d’ara. La UE ja té diversos tipus de relació amb països tercers -més o menys estretes- que s’han anat posant sobre la taula durant la negociació.

Noruega, Islàndia i Liechtenstein

Un model com el de Noruega seria l’opció més desitjada per Brussel·les, però és la que possiblement està més descartada des de Londres. Aquest país nòrdic i la UE tenen una relació particularment estreta. També Islàndia i Liechtenstein estan sota aquest règim. Aquesta opció suposaria que el Regne Unit continuaria estant dins el mercat únic: lliure circulació de mercaderies, de capitals, de serveis i de treballadors. Però queda clar que, sobretot de la lliure circulació de persones, el Regne Unit no en vol saber res. De fet, aquest model es va posar sobre la taula com una alternativa al mateix Brexit quan semblava impossible que el Parlament britànic aprovés l’acord de retirada de Theresa May. Però ara, amb Johnson pilotant el Regne Unit, sembla poc provable, perquè implicaria tot el que no vol: estar sota les normes del mercat únic, sota la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i, fins i tot, fer contribucions al pressupost comunitari.

Hi ha altres opcions que han sonat menys però que podrien tenir algun dels elements que el Regne Unit reclama. D’una banda, Suïssa manté una estranya relació amb la Unió, teixida a través de diversos acords comercials bilaterals que cal anar renegociant. Suïssa és, doncs, com els anteriors tres països, membre de l’Associació de l’Espai Econòmic Europeu, però no del mercat comú. És un vestit fet a mida com voldrien els britànics, però també accepta la llibertat de moviment, una condició que Johnson no admet.

Entre els acords particulars d’alguns països n’hi ha d’estranys, com el d’Ucraïna, que té un fàcil accés al mercat lliure europeu però sense llibertat de moviment per a les persones. Això sí, és un marc justificat per la voluntat del país d’entrar a la UE, cosa que contradiu el Brexit en si mateix. Passa una cosa semblant amb Turquia, que no forma part del mercat únic ni de la unió duanera però sí que queda lligada a nivell comercial amb la Unió Europea, cosa que limitaria la desitjada voluntat del Regne Unit de crear els seus propis tractats de comerç (sobretot amb els Estats Units).

El Canadà o tractats bilaterals

Per llunyana que sembli, la nord-americana és una de les opcions més factibles. Suposa establir un tractat comercial bilateral des de zero, com el polèmic CETA pactat recentment amb el Canadà, que fixa condicions concretes -per exemple, fàcil accés a certs béns o serveis però no lliure circulació de diners, i uns aranzels concrets-. Són països tercers amb qui només s’estableixen relacions purament comercials i econòmiques, sense haver d’estar sota les mateixes normes ni contribuir al pressupost de la Unió.