Caos a Trumplàndia
Els que pensaven que la Casa Blanca moderaria la personalitat de Donald Trump estan comprovant el seu error. Al cap de 30 dies de mandat, el personatge segueix fidel a l’estil que el va portar a guanyar les eleccions i manté les mateixes tàctiques de campanya, amb ús sistemàtic de falsedats, improvisacions constants i anuncis grandiloqüents.
És el Trump en estat pur, que quan detecta una crisi reacciona a cop d’espectacle. La seva visió televisiva de la presidència la va escenificar en la grotesca roda de premsa de dijous, on va dedicar 77 minuts a fer un autobalanç gloriós del primer mes de president, basat en afirmacions que oscil·laven entre les manifestament falses i les molt discutibles. Després va passar al seu tema preferit: crear-se un enemic que cohesioni les pròpies files, com els mitjans de comunicació, als quals va culpabilitzar de tots els mals possibles. Una roda de premsa improvisada, pensada com a catarsi per refer-se de la crisi en què s’ha empantanegat la seva administració.
Un Trump que nega que el seu inici de regnat sigui un caos. Ben al contrari, el descriu com “una màquina de precisió”. Definició difícil d’associar a un govern que els últims dies ha perdut una sonada batalla als tribunals, ha acomiadat l’advocada general en funcions, ha fet dimitir l’assessor nacional de seguretat i ha perdut un dels nominats per a un càrrec. Més greu encara és l’ombra que plana sobre les connexions entre el seu equip i els serveis d’intel·ligència russos, una ombra que Trump s’entesta a no veure mentre intenta desviar l’atenció cap a les filtracions i els mitjans de comunicació.
Els seus inicis com a president venen marcats per una signatura accelerada d’ordres executives, la majoria amb poques conseqüències pràctiques de moment, contradiccions constants sobre les polítiques de la nova administració, una guerra declarada amb les agències d’intel·ligència i sospites sobre fins on arriba el llarg braç de Moscou. Tanta ebullició ha cuinat un garbuix d’administració. Caos és la paraula que defineix millor el funcionament del primer mes de govern a Trumplàndia, amb el president entossudit a demostrar que es pot governar amb les mateixes armes amb què va fer campanya.
Des del mateix discurs de possessió, Trump ha demostrat que governa per als seus; que no busca ampliar la base de seguidors, sinó que centra els esforços a conservar i cohesionar els seus votants; una minoria, però una minoria que va ser suficient per catapultar-lo a la presidència. Cuida especialment el nucli dur d’incondicionals, entre els quals no s’observen escletxes ni desercions. Al contrari, viuen amb la sensació que el Trump president compleix el que va complir el Trump candidat, que no és com els desprestigiats polítics convencionals que un cop arribats al poder canvien el discurs. Que en comptes d’“assecar el pantà de Washington” ompli el govern de milionaris i lobistes de Wall Street no afecta aquest sector, que continua creient en les paraules del líder.
Amb l’ajuda de Twitter i els mitjans afins, Trump busca la comunicació directa amb els seus, sense intermediaris incòmodes, intentant crear una realitat alternativa per a consum dels més convençuts. Mentrestant, els republicans moderats conviuen amb el personatge sense protestar. L’incentiu de poder aplicar la seva agenda de retallada d’impostos i desregularització massiva els fa més fàcil de suportar les estridències de Trump. Per això, de moment, callen i atorguen, malgrat el caos.