Els candidats a la llum i a l’ombra per presidir la Comissió Europea

Brussel·lesEn l’elecció de la presidència de la Comissió Europea (el govern de la UE), els europeus hi tenen poc a dir. Són els líders dels estats els que proposen un candidat (que no té per què ser eurodiputat) i després l’Eurocambra l’ha de refrendar. Per intentar que els ciutadans hi tinguin veu, fa cinc anys l’Eurocambra va impulsar el sistema de candidats per partits, que s’intenta repetir aquest any però que no està sustentat per cap llei. Per això, tot i que els candidats estan sota els focus públics, el càrrec més important de la UE pot acabar sent per a algú a l’ombra

Manfred Weber: Partit popular europeu (PPE)

Seria el successor més obvi del luxemburguès Jean-Claude Juncker, tenint en compte que les últimes projeccions oficials del Parlament Europeu donen la majoria d’escons (180) al PPE, partit al qual també pertany Juncker. Tot i això, aquest alemany -enginyer de professió- és un polític molt desconegut fora de la bombolla europea. És president del PPE a l’Eurocambra des del 2015 i membre de la CDU d’Angela Merkel. Té 46 anys i és enginyer ambiental. El seu partit, de Baviera, es posiciona a l’ala dreta de la família europea de populars, que agrupa el centredreta europeu i que és el partit europeu més ampli. Tot i això, té un perfil baix i poc carismàtic. Durant el debat oficial de candidats de dimecres no va destacar en cap de les intervencions, malgrat que va ser interpel·lat per la majoria de candidats, especialment pel seu rival socialista.

Ska Keller: Els verds europeus

És la candidata més jove (37 anys). D’origen alemany i amb un màster d’estudis islàmics, turcs i jueus, és eurodiputada des del 2009 i ja va ser cocandidata (Els Verds presenten dues candidatures) a presidir la Comissió el 2014. L’altre cocandidat d’Els Verds és Bas Eickhout. El grup que representa, a més, està conformat també per l’Aliança Lliure Europea (ALE), on hi ha ERC. Per això el seu grup defensa el dret a l’autodeterminació i ella mateixa s’ha pronunciat diverses vegades a favor del diàleg per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya.

Margrethe Vestager: Aliança dels liberals i demòcrates per europa (ALDE)

El seu grup pot tenir la clau per conformar majories en la futura Eurocambra. L’ALDE és el partit en què s’inscriu Ciutadans i del qual va ser expulsat el PDECat. Vestager és la totpoderosa comissària de la Competència i és en realitat la candidata oficial amb més opcions a la presidència de la Comissió, perquè si l’ALDE es converteix en la frontissa de l’estabilitat entre el PP i el PES, és el perfil que genera més consens. Té 51 anys, és danesa i ha sigut ministra d’Educació i d’Economia a Dinamarca. És la cara visible de les multes milionàries a Google i Apple.

Michel Barnier: Negociador europeu del Brexit

És el candidat a l’ombra amb més opcions. Polític francès, diverses vegades ministre, és membre del partit conservador i el 2006 va ser escollit vicepresident del PPE. També ha sigut comissari i assessor de Juncker. La seva figura ha guanyat rellevància des que va ser nomenat responsable de les negociacions del Brexit per la banda de Brussel·les. Ha representat els interessos de tots els estats membres de la UE i per això podria comptar amb consens entre ells per ser nomenat si finalment s’evita escollir entre els candidats de l’Eurocambra.

Frans Timmermans: Partit dels socialistes europeus (PES)

Aquest holandès poliglot ja té un càrrec potent dins la Comissió Europea: és el vicepresident primer de l’executiu europeu, responsable de l’estat de dret i el respecte als drets fonamentals. Per això és dels pocs que s’han pronunciat sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Llicenciat en literatura francesa, preguntat per la presó preventiva d’un altre candidat (Oriol Junqueras), dimecres va afirmar que si s’actua en contra de la Constitució s’han d’assumir les conseqüències. Pedro Sánchez, reforçat a Europa com a líder socialista, li ha mostrat el seu suport públicament, però a ningú se li escapa que la voluntat de Sánchez si els socialistes europeus guanyen pes (els sondejos els donen 149 escons) seria col·locar un espanyol com Josep Borrell, un nom, però, que no genera consens a Brussel·les.

Oriol Junqueras: Aliança lliure europea (ALE)

L’ALE és el partit europeu que agrupa 46 partits nacionalistes, regionalistes i autonomistes, entre els quals hi ha ERC i el Partit Nacional Escocès. Malgrat no tenir cap opció, per denunciar la repressió van nomenar Oriol Junqueras candidat.