Can Dündar: "Si entrevistes un terrorista et converteixen en terrorista"

BarcelonaAcèrrim defensor de la democràcia laica i dels drets humans, el periodista turc Can Dündar arriba a Barcelona per recollir el premi Ernest Udina de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Empresonat per haver publicat imatges del contraban d’armes dels serveis d’intel·ligència turcs als rebels sirians, un cop en llibertat va engegar Özgürüz [Som lliures], un diari electrònic per denunciar que els mitjans de comunicació estan gairebé en “estat de guerra”. Ara viu en l’exili alemany.

Què va pensar quan va tenir a les seves mans les fotografies en què apareix armament per ser transferit a Síria en camions del Servei d’Intel·ligència Nacional turc?

Va ser un moment en el qual no hi havia res a pensar. Era evident que Turquia pretenia transferir armes a Síria. Van ser hores en les quals només es podia actuar d’una forma lògica i coherent.

Va dubtar en algun moment abans de publicar el material que evidenciava la implicació del govern turc?

Ni un sol segon. És el que havia de fer. Era la meva obligació com a periodista. Tens una informació de primera mà de caràcter rellevant i la publiques. Era el meu deure.

I després de la publicació?

Van ser moments d’una gran tensió. Em va passar de tot. Amenaces, intents d’assassinat... Finalment vaig anar a la presó.

Com es porta l’empresonament havent d’afrontar una cadena perpètua?

És molt dur. Tot depenia de la lluita dels meus col·legues, de l’atenció del món, i gràcies a això em van alliberar. Sabia que havia de mantenir l’esperança i cultivar una infinita paciència. La meva experiència es va basar en l’observació. Quan estàs tancat entre quatre parets, sense cap tipus de possibilitat de sortir, només pots observar, veure, pensar... Vaig fer un exercici interior molt profund. Ara em conec molt millor.

Quants periodistes del seu país han perdut la vida exercint?

En l’últim segle, 81 periodistes han mort exercint la seva professió, però si ens referim al període de la història de la república actual, han sigut assassinats 60 professionals de la informació, dels quals quatre han mort en l’última dècada. Actualment, hi ha 150 periodistes tancats a les presons d’Istanbul i també en altres ciutats del país hi ha més confinats. Tots els meus companys del consell editorial del diari en què treballava [ Cumhuriyet ] estan condemnats a cadena perpètua.

Els seus col·legues van ser empresonats per haver estat en contacte amb membres de la guerrilla kurda del PKK?

Aquesta és l’acusació del govern. Si tu ets periodista tens el dret d’entrevistar tothom. L’acusació és pura propaganda governamental. No hi ha base per a cap acusació. El govern no és lògic en els seus arguments. Si a Turquia entrevistes un terrorista, et converteixes automàticament en terrorista. Ara tu ets una terrorista perquè m’estàs entrevistant a mi. Al meu país és així de simple, funciona d’aquesta manera. És fàcil passar a ser un comdemnat.

Com veu el futur de la resta dels seus col·legues que hi ha a la presó?

Malgrat tot, és per això pel que ens hem de mantenir en la lluita. El seu futur depèn de nosaltres, depèn de tu. Per això seguim lluitant. En cas contrari, es quedaran per sempre a la presó. Si els defensem arribaran a ser lliures, d’altra manera quedaran tancats per sempre. Hem de seguir mobilitzant-nos tant com es pugui.

Què queda d’aquella Turquia que estava encaminada a convertir-se en membre de la Unió Europea?

Turquia hauria de ser membre de la UE. El meu país manté una forta tensió entre cristians i musulmans. Hauríem de ser dins de la comunitat per demostrar de part de qui estem.