Els camps de refugiats rohingyes, un infern sense escapatòria

Porten tres anys i mig (i alguns dècades) vivint en estructures de bambú amb sostres d'uralita de plàstic, sense aigua corrent i cap més aliment que el que reparteixen les organitzacions humanitàries. Més d'un milió de persones amuntegades en 26 quilòmetres quadrats, poc més que tot el districte de Sants-Montjuïc (però no en blocs de pisos, sinó en tendes precàries). La minoria musulmana dels rohingya, que l'estiu del 2017 va fugir en massa d'una massacre indiscriminada a mans de l'exèrcit birmà, té un futur cada cop més incert, però el seu present és un infern. Un malson al qual aquesta setmana encara es va sumar un altre: el devastador incendi que ha deixat més de 45.000 d'aquests refugiats sense aixopluc.

El bambú i les uralites van cremar com la pólvora. El pitjor incendi (no ha sigut pas l'únic) que ha patit el camp de refugiats rohignyes de Cox's Bazar, a Bangladesh, va devorar unes 9.000 cases, si se'n pot dir així d'aquestes estructures precàries, i ha deixat sense res de res les 45.000 persones que hi vivien. També va matar almenys 11 refugiats, segons l'últim balanç oficial, que podria ser molt més elevat perquè es calcula que encara hi ha 330 desapareguts. "Hi ha mares que han perdut els seus fills, famílies separades en el caos que va provocar haver de fugir del foc", explica per telèfon des de Bangladesh la responsable de Metges sense Fronteres (MSF) Natàlia Torrent. I recorda que això recau sobre persones que han fugit de la violència armada, han patit el trauma de veure com assassinaven algun familiar abans de sortir de Birmània, i que porten anys atrapats en camps de refugiats insalubres. Plou sobre mullat, però per als rohingyes la pluja és un torrent inacabable.

Més encara, molts dels que van córrer per fugir del foc van topar amb la tanca de filat espinós que en els últims mesos s'ha estat aixecant al voltant del camp. "Aquestes tanques van fer molt més difícil la fugida i creiem que el govern de Bangladesh hauria de retirar-les i reconsiderar la seva estricta restricció de moviments als refugiats rohingya", apunta també a l'ARA la coordinadora de Human Rights Watch (HRW) a la regió, Meenakshi Galnguly.

La tanca va començar a aixecar-se l'agost de 2020 i, tot i que ja estava prevista des de molt abans, s'ha sumat a les estrictes restriccions imposades per la pandèmia de covid-19, que ha complicat encara més la vida en els camps. Els refugiats rohingyes ja no tenien permís per sortir dels camps ni per buscar una feina remunerada, però amb el covid-19, a més, es va reduir més la seva mobilitat, es van suspendre serveis que se'ls oferien dins dels camps, i des del març de l'any passat segueixen aturades les classes informals que rebien els milers de nens i nenes del camp.

Els efectes col·laterals del covid-19

"Vam preparar els nostres centres per a un allau de casos de covid-19, però no s'ha produït", explica la responsable de MSF. El virus gairebé no s'ha propagat gens dins els camps, malgrat les condicions d'amuntegament i precarietat sanitària, però sí que ha deixat sentir els seus "efectes col·laterals", diu Torrent: "La gent ha deixat de venir als centres de salut per atendre altres malalties i quan ho han fet era molt tard. Ens han arribat casos pediàtrics molt més complicats, mares a punt de parir en situacions de molt de risc, i tota la cobertura per a vacunes s'ha reduït moltíssim perquè ja no es considera prioritària", explica.

Tota aquesta situació cada cop més estressant, després de quatre anys en uns llimbs legals i geogràfics, s'està notant cada cop més en l'estat psicològic de la població rohingya. "Els nivells de violència dins de la comunitat s'estan incrementat, violència intracomunitària, violència de gènere i violència cap als menors. Abans del covid ja ens arribaven casos però amb l'estrès del covid estan pujant", explica Torrent.

El govern de Bangladesh no reconeix els rohignyes com a refugiats perquè no ha signat mai el tractat internacional sobre ells, i Birmània, el seu país d'origen, tampoc no els reconeix com a ciutadans. El cop d'estat militar de l'1 de febrer a Birmània dificulta encara més el futur dels rohingyes: el general que va assumir el poder,  Min Aung Hlaing, "és el que va ordenar assassinar i violar milers de rohingyes, i cremar 400 pobles rohingyes [cosa que va generar el seu èxode massiu el 2017]", recorda per telèfon des de Londres Tun Khin, representant de la comunitat rohingya a l'exili.

El govern deposat d'Aung San Suu Kyi havia signat un acord amb el govern de Bangladesh per propiciar el retorn dels rohingyes a l'estat birmà de Rakhine, d'on són originaris, però ningú s'hi havia acollit encara perquè no veien garantida la seva seguretat si tornaven. Ara, amb els militars en el poder, encara menys. "Si parles amb ells, tots els refugiats et diuen que el que volen és tornar a Birmània, però que no ho faran fins que no es garanteixin els seus drets bàsics", explica a l'ARA la responsable d'ACNUR als camps, Louis Donovan.

Donovan explica que, òbviament, la prioritat ara és donar una solució als 45.000 rohingyes que han perdut la casa en l'incendi, i que ja estan rebent els seus packs de bambú i uralita per reconstruir les tendes un cop es retirin les runes del foc. "Afortunadament he pogut reunir ja moltes famílies que havien perdut els seus fills o familiars enmig de la fugida pel foc", relata, tot i que encara hi ha 330 desapareguts. La majoria d'afectats estan dormint en tendes de familiars però també s'han habilitat centres comunitaris.

"Portem tres anys així, creiem que aquest desastre ha de servir per articular la resposta d'una forma diferent. La situació als camps és molt precària i afavoreix que passin aquests accidents perquè és una zona muntanyosa i fangosa, molt procliu a les inundacions i les esllavissades en l'època de monsons, que en l'època seca facilita els incendis: s'ha de buscar una solució millor per a ells", reclama Torrent des de MSF.

Des del desembre passat, el govern de Bangladesh ha començat a reubicar rohingyes en una illa,  Bhasan Char, on ja hi ha ara 14.000 persones, i on espera portar-n'hi unes 100.000. L'ACNUR no ha tingut accés a l'illa fins a la setmana passada, però Donovan no vol compartir les conclusions de la visita fins que no passi tots els filtres oficials. En tot cas, traslladar una desena part dels refugiats a un entorn aïllat i remot tampoc sembla una solució del tot satisfactòria.

La seva reubicació en altres països, també complicada perquè "ningú els vol", recorda Galnguly (diversos països estan retornant en calent a Bangladesh refugiats rohingyes que hi han arribat pel seu compte), tampoc és una solució acceptable per a ells. "Serà donar una victòria als militars birmans que els van expulsar: ells el que volen és poder tornar a Birmània, però amb els drets i llibertats garantits", remarca Tun Khin. "Aquesta gent són supervivents d'un genocidi", recorda. Han hagut de sobreviure també a la misèria dels camps, les esllavissades i els incendis. Tun Khin s'exaspera: "Quantes pèrdues més hauran de patir perquè la comunitat internacional desperti i faci alguna cosa?"