El camí fins a la porta de l’infern

Agadez (Níger)“El desert nigerí és, des de fa temps, un cementiri d’immigrants, com el Mediterrani. La diferència és que el desert no està tan mediatitzat. El mar Mediterrani fa surar els cossos, és visible i atreu l’atenció dels mitjans i de l’opinió pública. En canvi, la particularitat del desert és que s’empassa els morts, els enterra”, confessa Hamadou Boulama Tcherno, activista pels drets dels immigrants al Níger. La primera vegada que vaig poder escoltar un testimoni que comparava el Sàhara amb un cementiri va ser molt lluny del desert, al país coster de Gàmbia. Musa Touré, com tants altres joves africans, va deixar-ho tot per perseguir el somni europeu, el somni d’una vida millor. “La meva família és molt pobra, els meus pares s’estan fent grans i em veig amb l’obligació d’ajudar-los”, comenta sense aixecar la mirada i esquivant qualsevol tipus d’interacció. El Musa recorda cada moment de la travessia, amb tot detall, des que va agafar el primer autocar a la capital, Banjul, fins al dia que va ser deportat, des de Líbia, tres mesos més tard. Mogut per la intensitat del relat intento crear contacte visual: una mirada que transmeti interès, empatia o consol. Però ell segueix absent i manté la mirada desenfocada, fixa en un punt. Com si les imatges s’anessin succeint dins la seva ment de manera automàtica i l’experiència que ara narra pertanyés a una vida passada.

Ruta tradicional

El progressiu tancament de la que era la principal ruta migratòria, la que unia el Senegal, Mauritània, el Marroc i les illes Canàries, ha obligat milers de joves africans a buscar camins alternatius. Camins que recorren amb autocar fins a arribar a les portes del desert del Sàhara, on la ruta pren una nova dimensió, molt més arriscada i perillosa i on les màfies de tràfic de persones es fan fortes. Durant el trajecte de més de 24 hores que uneix la capital senegalesa, Dakar, amb la de Mali, Bamako, un jove senegalès de 17 anys explica el motiu de la seva aventura. “Jo vinc d’una zona rural on no hi ha oportunitats per a nosaltres, els joves. Tinc dos amics a Itàlia i espero trobar-me amb ells per fer realitat el meu somni de jugar en un club de futbol europeu”, comenta mentre la policia fronterera de Mali ens va cridant un per un per segellar l’entrada al país. Trobar-se joves subsaharians que fan la ruta cap a Europa en els trajectes que uneixen les principals capitals africanes és més habitual del que podria semblar. Des de fa temps, una xarxa d’autobusos econòmica i efectiva s’ha convertit en l’opció de molts immigrants per arribar a les portes del desert i fer l’últim pas abans de plantar-se davant del mar que separa els dos continents.

La porositat de les fronteres de la Cedeao, la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica de l’Oest, amb els acords de lliure circulació de persones, fan que sigui relativament fàcil moure’s amb llibertat pels estats membres. A la frontera entre Mali i Burkina Faso, a l’estació de policia fronterera de Madouba, un grup de joves que viatgen a la part posterior d’un camió creuen la frontera sense cap problema. És fàcil distingir les persones que van cap a Europa: nois joves, amb poc equipatge, vestimenta senzilla, normalment amb texans i una samarreta. Discrets, eviten la conversa i el creuament de mirades i viatgen sols o acompanyats d’altres joves del mateix perfil.

La caiguda de Gaddafi

Factors com l’augment de la seguretat al Marroc, els acords entre Espanya i el Senegal per controlar el trànsit marítim cap a les Canàries o la caiguda del govern de Gaddafi a Líbia han provocat que el flux migratori es desviï cap a l’est, concretament cap a la ciutat nigerina d’Agadez, que s’ha convertit, des d’aleshores, en l’epicentre del trànsit migratori. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, el nombre d’immigrants que transiten per aquesta ruta en direcció Líbia o Algèria per creuar el Mediterrani ha disminuït fins a 5.500 persones al mes, en comparació amb les xifres registrades l’any passat, d’entre 5.000 a 7.000. Drissa Traoré, un noi de 16 anys que es prepara per creuar el desert del Sàhara, explica com ha arribat a Agadez: “Des de la Costa d’Ivori hi ha l’opció de comprar un bitllet d’autocar directe fins aquí”. Tan important és la demanda, que empreses com Rimbo Transport Voyageurs ofereixen serveis que connecten les principals ciutats de l’Àfrica Occidental amb Agadez.

Tot i així, són molts els que qüestionen el fet que les xifres oficials de l’OIM destaquin un descens d’immigrants. “La presència policial i el control de la ruta han fet que la gent agafi camins alternatius per creuar el desert, camins que són molt més perillosos i desconeguts”, afirma l’activista Hamadou Tcherno, que no té por de relacionar l’augment de morts i abandonaments al desert amb l’augment de la presència policial. “El principal responsable d’aquesta situació és el nostre govern, però darrere de tot hi ha la Unió Europea; és la Unió Europea qui ha incitat el govern del Níger a endurir el seu arsenal legislatiu”, explica Tcherno. Per una altra banda, Raul Mateus Paula, ambaixador de la Unió Europea al Níger, creu que la presència de les forces de seguretat és necessària. “Gràcies a la presència policial al desert podem saber el nombre aproximat de víctimes, abans tota la gent que hi moria ho feia en l’anonimat”, assegura.

Força policial

Al centre d’acollida i de trànsit que l’OIM ha instal·lat a Agadez hi ha una pissarra on es registren les persones segons la seva procedència. “Guinea Conakry, 254; Mali, 170; el Camerun, 72; el Senegal, 42; Gàmbia, 12”. I així una llista de 16 països amb un total de 638 persones. Mentre una tanda de penals decisiva del partit que s’està jugant al pati capta l’atenció de tot el recinte, un noi ingressat a la infermeria explica la causa de les seves ferides: “Ha sigut la policia d’Algèria”. La brutalitat i la violència que les forces de seguretat, tant d’Algèria com de Líbia, utilitzen contra els immigrants que aconsegueixen arribar a les primeres ciutats frontereres, s’ha demostrat desmesurada. “El desert és com el mar, per creuar-lo hi ha molts riscos. Pots tenir una avaria, et poden atacar els bandits o pots perdre’t en la seva immensitat i morir”, explica Mohamed Anacko, president del Consell Regional d’Agadez.

En una de les habitacions dels guetos que hi ha a Agadez, on els immigrants esperen el seu moment per creuar el desert, s’hi pot llegir: “La porta de l’infern”. Així és com es coneix la ciutat nigerina, com el pas previ cap al que és desconegut, com l’últim escull abans de divisar el Mediterrani i a l’horitzó somiat d’Europa.