Cameron accelera el seu relleu per evitar més danys
BarcelonaDavid Cameron encara assaboria, ara fa un any, la seva dolça victòria per majoria absoluta a les urnes. Va ser tota una gesta -imprevista a les enquestes- que va allargar l’ombra d’un líder tory avesat a l’alt voltatge polític. Al desembre Cameron superava la ratlla dels 10 anys liderant la formació conservadora, una fita reservada fins aleshores a figures com Winston Churchill o Margaret Thatcher. Res feia pensar en un contratemps, ni molt menys en un Brexit. Però la seva carrera política es va estroncar el 24 de juny, el dia que els britànics van decidir abandonar la UE. Va caure víctima de les maniobres que ell mateix havia teixit per salvar la pell.
David Cameron va assumir el lideratge tory el 2005 amb la promesa d’“inspirar una generació”. Jove i actiu, era la icona perfecta per doblegar el laborista Tony Blair, aleshores al poder. Format en escoles i universitats de prestigi, a sou del Partit Conservador abans de ser diputat, Cameron va retornar als tories el 2010 la il·lusió d’una victòria electoral, després de 13 anys a l’oposició. Però el triomf va quedar curt i va requerir un govern de coalició, el primer des de la Segona Guerra Mundial.
Flirteig amb l’euroescepticisme
Així va ser com David Cameron va comptar amb el suport dels liberals per arribar a Downing Street. Amb 43 anys es va convertir en el primer ministre més jove que accedia al càrrec des del segle XIX, fins i tot uns mesos més jove que el mateix Blair quan va assumir el poder l’any 1997. El matrimoni de conveniència amb els liberals el va forçar a aparcar l’agenda euroescèptica que ell mateix havia modelat com a líder de l’oposició. El 2006 va fer saltar totes les alarmes a Brussel·les quan va forçar la sortida dels tories del Partit Popular Europeu, la gran família política conservadora.
En la seva primera etapa com a premier, David Cameron es va distingir per una duríssima política de retallades en la despesa pública i la contestació social que l’austeritat va provocar. A més, la seva imatge es va veure esquitxada per l’escàndol de les escoltes telefòniques del diari sensacionalista News of the World, que havien tingut lloc mentre l’aleshores cap de comunicació seu era editor de la publicació.
En plena crisi de l’euro, Cameron va continuar atiant -fins on els seus socis liberals el van deixar- l’euroescepticisme. A Brussel·les, tensant la corda dels rescats i posant bastons a les rodes d’una unió fiscal que restés poder a la City. I a Londres, mirant d’apaivagar una revolta interna al seu partit amb l’anunci de convocatòria d’un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE si renovava a les eleccions del 2015.
Abans, Cameron va acceptar el repte escocès i va acordar amb el govern d’Edimburg la celebració d’un referèndum sobre la independència d’aquesta nació històrica. Aquell cop, el setembre del 2014, les urnes van avalar la seva aposta i l’home que podia haver passat a la història com l’artífex del trencament del Regne Unit se’n va sortir.
Però el juny del 2016 van canviar les tornes: els britànics van votar Brexit i totes les mirades es van girar cap a ell. Havia anunciat que no repetiria com a candidat a les eleccions del 2020. Quatre anys abans deixarà el càrrec acceleradament per no allargar la interinitat. La nova premier, com si ja fos una tradició en la política britànica, arribarà al poder sense passar per les urnes. Com ho han fet la meitat dels 24 primers ministres britànics que hi ha hagut els últims 100 anys.