Cambodja evoca el terror dels Khmers Rojos 40 anys després

BangkokMolts dels dos milions de refugiats a Phnom Penh van rebre amb alegria els primers guerrillers amb pijama negre que el 17 d’abril del 1975 entraven a la capital de Cambodja. Pensaven que per fi s’acabaven els cinc anys de guerra civil quan, de fet, el malson tot just començava. Hores més tard rebien l’ordre d’evacuar la ciutat i iniciaven una marxa a peu cap a camps de treball escampats per tot el país, d’on molts ja no tornarien.

Els Khmers Rojos començaven així a imposar el seu règim de terror que va sotmetre la població a treballs forçats i perseguir sense pietat qualsevol dissidència de la radical utopia agrària ideada per Pol Pot. “Mantenir-te no és cap guany, perdre’t no és cap pèrdua”, deia un dels eslògans revolucionaris. Quan l’exèrcit vietnamita va derrocar el règim 3 anys, 8 mesos i 20 dies més tard, uns 1,7 milions de persones havien mort de fam, per malalties o executades en una brutal i paranoica campanya de purgues internes.

40 anys després Cambodja recorda l’inici del capítol més fosc de la seva història amb cerimònies d’homenatge als morts i diversos actes per divulgar un passat que manté traumatitzats molts supervivents però que és poc conegut pels joves. Dos terços de la població tenen menys de 30 anys, no tenen records ni experiència de les atrocitats comeses i estan més pendent de Facebook que d’un passat llunyà que no es va començar a estudiar a les escoles fins al 2009.

El desconeixement de la pròpia història té a veure amb les reticències del governamental Partit del Poble de Cambodja, que ha edificat la seva legitimitat en la seva intervenció per derrocar Pol Pot i preservar la pau. El govern és hereu del règim comunista instal·lat per Hanoi el 1979 i està format per diversos khmers rojos desertors que es van unir als vietnamites després de fugir de les purgues internes. Un d’ells és el primer ministre Hun Sen, al càrrec des del 1985, que a principis d’any va qualificar tothom que s’oposa al seu govern com “aliats del règim de Pol Pot”.

L’afany de Hun Sen per controlar el relat històric també explica les dificultats del tribunal patrocinat per l’ONU que jutja els últims dirigents vius del règim per genocidi i crims contra la humanitat. Es tracta d’una institució híbrida -amb tots els càrrecs doblats amb personal cambodjà i internacional- resultat d’una llarga i complexa negociació i que ha estat sota pressió des del primer dia per emetre a temps una sentència a uns acusats de més de 80 anys i salut fràgil.

Des que es va posar en marxa el 2006, i després de gastar més de 200 milions de dòlars d’ajuda internacional, el tribunal ha imposat tres condemnes a cadena perpètua. La primera, contra l’exdirector de la presó S-21, Kaing Guek Eav, responsable de torturar i executar més de 12.000 persones. Les altres dues van ser per al número 2 de l’organització, Nuon Chea, i l’ex cap d’estat del règim, Khieu Samphan, pels crims comesos durant l’evacuació forçada de Phnom Penh, la primera part d’un cas que segueix amb altres acusacions i que inicialment també tenia com a imputats els exministres del règim Ieng Sary, mort el 2013, i la seva esposa, Ieng Thirith, desimputada després que se li diagnostiqués Alzheimer.

Les pors del govern

Al març el jutge d’instrucció Mark Harmon va imputar tres excàrrecs militars més del règim, però la continuïtat del procés és incerta després que el jutge cambodjà s’oposés públicament a les noves acusacions. Això va fer revifar les denúncies d’interferència del govern, que sempre s’ha mostrat contrari a obrir casos que podrien esquitxar alts càrrecs amb passat als Khmers Rojos.