Sasha: “Que calgui més violència per aconseguir la pau em posa malalta”

“Hola, soc la Sasha i preferiria no dir el meu cognom. Soc de Mariúpol, soc ucraïnesa. Tinc 26 anys i vaig anar a l’escola i la universitat a Mariúpol. Vaig estudiar filologia i història, i soc professora d’anglès, de nens i d'adults. Als 18 vaig anar a viure a l’àrea de Kíiv. Ara soc aquí, a Barcelona, on vaig arribar fa tres setmanes, em sembla. Soc una refugiada de la guerra. Tinc els meus documents de refugiada i ja tinc el meu carnet d’identitat. El 24 de febrer em llevo, surto al carrer i em trobo cues enormes de gent al súper comprant-t’ho tot, a les benzineres, i les carreteres cap a l’oest col·lapsades. Recordo la imatge de la gent circulant pel carril contrari en direcció a l’oest. No em podia creure el que estava passant, havia de ser un malson”. Sobrepassada per la guerra, mirant de fer el cor fort, amb la mirada apagada i amb resignada naturalitat, la Sasha explica en primera persona com és de tràgica la guerra.

On eres la nit que va començar la guerra?

— En un poble que es diu Kopíliv, a 50 quilòmetres a l’oest de Kíiv. Poc després del 24 de febrer va ser ocupat per les tropes russes i m’hi vaig estar dues setmanes. Vivia amb la família d’un amic. La meva vida consistia en anar a buscar aigua a la font, perquè les canonades d’aigua estaven destruïdes, i en anar a buscar llenya i tallar-la amb una destral per encendre el foc per a l’olla; l’enceníem a terra. Em passava el dia calmant el germà petit del meu amic que tenia por que vinguessin els russos i ens matessin. I jo li deia: “No pateixis, si venen els russos no ens voldran a nosaltres, voldran el nostre menjar i s’emportaran les patates que guardem al rebost, però a nosaltres no ens faran res”. Així que vaig poder, vaig fugir del país i ara soc aquí.

Com vas fugir?

— Amb l’ajuda d’aquesta família, vam aconseguir que uns veïns vinguessin en un cotxe i ens traguessin del poble. Camí de l’oest ens van disparar, i el conductor anava resant en veu alta tota l’estona. Vaig arribar a Jitòmir, i allà vaig decidir fer autoestop fins al poble següent, Berdítxiv, on coneixia un amic. Allà vaig estar un parell de dies més i d’allà més autoestop cap a l’oest fins a arribar a la frontera amb Polònia. Allà, una amiga que estava vivint a Barcelona em va dir que podia comptar amb ella. Era una noia que havia conegut en un viatge i havíem mantingut el contacte des d’aleshores. I allà va començar el meu viatge: Polònia, la República Txeca, Suïssa, França, Barcelona. Vaig trigar un mes a fer-lo perquè un cop fora d’Ucraïna no tenia pressa i, a sobre, a Suïssa vaig agafar el covid.

Tens família a Mariúpol?

— Sí, la meva mare es va quedar a casa amb la meva àvia, que té 83 anys. La meva mare en té 56. La meva àvia no es pot moure gaire. Des que va començar la guerra, fa tres mesos, només hi he pogut parlar una vegada perquè la telefonia de Mariúpol va ser destruïda el segon o tercer dia de la guerra. Però sé el més important que haig de saber, que és que estan vives. La meva mare em va enviar un missatge de veu, vaig sentir la seva pròpia veu dient que l’àvia era viva, però com si no es trobés bé. No ho sé, potser és l’estrès. M’agradaria saber-ne més i espero que la meva família sigui forta, valenta i que tinguin algú de fora de Mariúpol que els pugui acollir, però em sembla que no és el cas. De moment, el meu germà, que treballa de xef a Kíiv, i la meva germana, que és a Ivano-Frankivsk, a l’oest d’Ucraïna, i és amb qui mantinc el contacte, em diuen que uns amics que han anat a Mariúpol han visitat la meva mare i la meva àvia i han intentat fer gestions perquè els arribin menjar i medicaments. O sigui que per això dic que sé que estan bé, més o menys.

Com és Mariúpol?

— Mariúpol és tranquil·la. Jo hi tinc records a cada cantonada. El 2014, quan la regió de Donetsk va ser ocupada, molta vida es va traslladar a Mariúpol i darrerament s’havia convertit en un centre d’innovació en l’educació a la regió, perquè moltes universitats s’hi van traslladar. Mariúpol era bonic i net, excepte pel fet que hi ha molta indústria metal·lúrgica. L’aire sempre ha estat una mica contaminat, però tenim mar i platges i molta gent jove. Era un bon lloc per viure-hi. Quan hi tornava de vacances era com “oh, Mariúpol, t’han fet un parc nou o han renovat aquell carrer…”. Jo sentia que tard o d’hora acabaria tornant-hi a viure.

Com és la teva vida a Barcelona?

Tinc sort de la meva amiga, que m’està ajudant molt.

És ucraïnesa?

— És russa. Està fent molt de voluntariat per Ucraïna. Treballa a la Creu Roja. He començat a mirar ofertes de treball, especialment de professora d’anglès, però és que m’estic recuperant a poc a poc de la depressió i ara mateix no em sento amb gaire energia ni gaire capaç de començar a treballar a temps complet, però, esclar, necessitaré una feina. Estic molt trista. El meu país, la meva ciutat, la meva família... tot això em fa pena. Déu meu: la meva ciutat està totalment destruïda. M’han enviat fotografies de la meva escola i està totalment en ruïnes. I les fàbriques. Tenim molta metal·lúrgia, tenim dues fàbriques d’acer enormes, les he vistes tota la vida. N’hi ha una que, pel que m’han dit, no es podrà reconstruir. La ciutat està ocupada i destruïda. Diuen que han assassinat 30.000 civils. Molta gent que coneixia personalment ha estat assassinada, gent que van ser els meus mestres de l’escola, o companys de classe o amics del meu germà que es van quedar a Mariúpol més temps que jo. Alguns eren a l’exèrcit, d’altres eren civils… I els conec en persona... És una catàstrofe per a mi.

T’esperaves la guerra?

— Bé, quan va començar a haver-hi informació a la premsa americana, nosaltres pensàvem que vivíem a Europa i que això no passaria l’any 2022. No podia imaginar que la meva ciutat seria l’epicentre de la guerra. Per descomptat que sé que hi ha molta gent passant una guerra a tot el món, però mai hauria imaginat que això ens passés amb els russos, amb qui tenim molta connexió. De fet, ucraïnesos i russos comparteixen famílies i amics, jo parlo rus, tothom a Ucraïna entén el rus, i molta gent el té com a llengua materna. Esclar, la guerra no va sorgir del no res, però no m’imaginava que acabaria en això.

¿Com han canviat els teus sentiments cap a Rússia?

— Intento que l’odi no m’ompli per dins. Jo ho veig com una gran tragèdia per als nostres dos països. M’explota el cap de pensar que Rússia està tancat al món. Si vius a Rússia és molt difícil veure el món, i tenir accés a alguna informació més enllà de la propaganda russa. Jo l’he vista, aquesta propaganda, i sé el que diu la seva televisió, i està plena d’odi. Abans de començar la guerra pensava que ningú la devia mirar perquè era ridícula, però resulta que molta gent la té com a font principal d’informació. Estan aïllats de la resta del món, no poden saber res, no com nosaltres, perquè som ucraïnesos i estem a prop d’Europa. Podem obtenir un visat fàcilment, podem viatjar, podem fer amics i tenim internet lliure. Ells no, i això és una catàstrofe perquè són ells els que han de parar la guerra, i ni tan sols s’adonen del mal que estan fent. I que encara no estiguin fent res... estan participant de la maldat. I el que m’horroritza és que la gent diu que l’únic que pot canviar això és molta més violència. I això em molesta molt, que diguin que ens cal més violència. Quantes persones més han de patir? El fet que per aconseguir la pau calgui més violència em posa malalta. Em sento com un personatge de la novel·la La guia galàctica per a autoestopistes [Douglas Adams, 1978]. Hi havia un tipus que feia autoestop fins a l’espai exterior, i quan era allà, la Terra era destruïda. I jo sento que soc aquella persona, que estant lluny de casa veig que la meva ciutat ha estat destruïda. Hi vaig viure fins als 18 anys, i els meus records, les meves connexions, les vides dels meus amics han estat destruïdes mentre jo era fora.

¿T'agradava Zelenski abans de la guerra?

— No m’agradava abans ni m’agrada ara. Ja sé que l’adoren a tot arreu, i admeto que està fent una bona feina, però tot i així, i potser m’equivoco, ell sabia que la guerra esclataria. Podia haver salvat molta més gent. No sé si està bé dir aquestes coses en veu alta, però és la meva opinió. Jo crec que sabien el que ens cauria a sobre i es van limitar a dir que la guerra no arribaria. Van mirar de calmar tothom, en comptes d’evacuar tothom. I a l’altra banda tenim Putin, un imperialista, que està intentant construir un imperi a la manera medieval. Putin és el mal, no en puc dir una altra cosa.

¿En parleu amb la teva amiga russa o mireu d’evitar-ho?

— No, no, ella és molt conscient de tot plegat i també se sent molt trista i deprimida perquè el seu país sembli tan dolent. De fet, ha perdut la feina, perquè treballava per a una empresa russa. La meva amiga russa simpatitza molt amb els ucraïnesos, i el fet que sigui russa no provoca res de dolent en la nostra relació.

¿Estàs en contacte amb altres refugiats?

— Sí, però no a Catalunya. Estic en contacte amb els meus amics que van fugir del país, i he conegut molts refugiats en el meu viatge. I avui, venint cap a aquest estudi, he sentit gent parlant en ucraïnès pel carrer, però no m’hi he acostat, no em ve de gust establir més relacions aquests dies perquè ja no puc més. Si fa no fa, les preguntes sempre són les mateixes, com ara: “Ets de Mariúpol, oh my god, com està la teva família?” Bé, al menys quan em pregunten això sé què respondre, però fa dues setmanes no en tenia ni idea, podien estar vives o mortes. Ara almenys sé que estan vives.

¿On et veus en el teu futur pròxim?

— La veritat és que no m’ho imagino. Quan va començar la guerra vivia al dia i tenia plans per a l’endemà. Ara tinc plans per a tres mesos. Tinc hora per al psiquiatre d’aquí tres mesos. Em va dir que em prengués les pastilles i que hi tornés a l’agost. A l’estiu aniré de voluntària a un campament a Suècia i quan torni crec que ja seré capaç de començar a buscar un país, una feina... I estic de sort perquè, de moment, tots els que arriben d’Ucraïna són ubicats a l’atzar en una ciutat espanyola. Jo no vaig entrar en aquest programa perquè tenia amics a Barcelona i ja la coneixia, l’havia visitat abans, i està molt bé. Estic aprenent català i castellà.