Caddy Adzuba: "La violència sexual és una arma de destrucció massiva al Congo"

Caddy Adzuba (Bukavu, 1981) treballa a Ràdio Okapi, una iniciativa de l'ONU a la República Democràtica del Congo que s'ha convertit en un altaveu contra la violència sexual a l'est del país.

Què es mou a l'est del seu país?

El moviment rebel continua sembrant el terror i la desolació, i la situació humanitària és cada vegada més preocupant. Un milió de persones s'han vist obligades a deixar casa seva. La situació de seguretat és catastròfica i els mitjans miren a una altra banda.

Quins interessos hi ha en joc?

Veiem la mà llarga d'Occident, de les multinacionals que financen aquests grups rebels i perpetuen la guerra a l'est de la RD Congo. Per què? Per les primeres matèries, les grans mines de coltan sobretot. Només al meu país n'hi ha el 80% de les reserves mundials. La nostra lluita de cada dia és perquè aquesta dimensió internacional del conflicte desaparegui i puguem ocupar-nos d'endreçar el país.

Però també esteu atents a Ruanda.

Evidentment. Ruanda vol balcanitzar el Congo. Es tracta d'un país petit amb una forta densitat de població que no té primeres matèries per finançar-se. Però al mercat mundial és el primer productor de coltan del món! D'on ve, doncs? Del Congo! Ruanda se n'ha apropiat amb el silenci de la comunitat internacional. Hi ha una complicitat terrible. Veuen amb Ruanda un aliat potencial per als seus interessos econòmics.

I mentrestant continua la guerra silenciosa contra les dones...

La violència sexual és una arma de guerra al Congo, una arma de destrucció massiva. Els grups armats han utilitzat aquesta estratègia per controlar comunitats senceres. Els Kalàixnikov són introduïts dins del sexe de les dones. Conec el cas d'una dona a qui van violar davant de la família, van obligar el seu fill que també la violés, després van decapitar el seu marit, se la van endur al bosc com a esclava sexual i van donar-li de menjar els seus fills.

¿Les violacions encara són un tabú en la societat congolesa?

Això no ha canviat. Les dones que són violades són rebutjades per la societat. Es veuen obligades a refugiar-se en un altre poble i es converteixen eternament en desplaçades. Això explica la dislocació de la família i la fragilitat de la cohesió social. És un genocidi oblidat.

¿Denunciar aquesta situació ha complicat la teva vida?

He rebut amenaces de mort, però ja sabia que era una situació que en qualsevol moment arribaria com a periodista i que calia fer-hi front.

Tot i les dificultats, diu que continuen sent un poble feliç. ¿D'on treuen aquesta empenta?

És el misteri africà. Passa a tot el continent i no sé com explicar-ho. És potser pel sol i la calor, però tenim ganes de viure.Tot i els nostres problemes, sempre tenim un somriure als llavis i alegria de viure. Imagina't que no hi hagués guerra, que tot anés bé; seríem els més feliços del planeta.