Els cadàvers s’acumulen a Caracas

Enviada especial a CaracasQuan s’arriba a Caracas, la capital veneçolana, hi ha dues coses que criden l’atenció. D’una banda, que els vidres de tots els vehicles són de color fosc per raons de seguretat. És impossible veure qui hi va a dins. I, de l’altra, que hi ha reixes a tot arreu. Fins i tot les finestres d’habitatges situats en una vuitena planta tenen protecció. Sempre per la mateixa raó: evitar robatoris i agressions.

Caracas va ser la segona ciutat més violenta del món el 2017, segons l’organització mexicana Consell Ciutadà per a la Seguretat Pública i la Justícia Penal (CCSPJP), que fa un càlcul anual comparant el nombre d’homicidis que es registren per cada 100.000 habitants i sense tenir en compte les ciutats on hi ha un conflicte armat. A la capital veneçolana es van documentar l’any passat 3.387 homicidis, malgrat que la seva població amb prou feines supera els tres milions de persones.

Però Caracas no sembla una ciutat perillosa a simple vista, més enllà que tothom recomana no parlar per telèfon mòbil al carrer si no vols que t’atraquin, i que els cossos s’acumulen als dipòsits de cadàvers.

A l’Hospital Domingo Luciani, a Caracas, la pudor és vomitiva a més de cent metres de l’estança on s’emmagatzemen els cossos sense vida. Les infermeres es tapen el nas amb el braç per protegir-se de la fortor i les mosques voletegen pels passadissos d’una banda a una altra. L’espectacle és esperpèntic al dipòsit de cadàvers.

Diversos cossos jeuen en lliteres desmanegades coberts amb llençols bruts o mantes. Les parets i el terra estan plens d’immundícia, equips fora d’ús s’apilonen l’un sobre l’altre, la llum és escassa i no hi ha cap mena de ventilació. L’ambient és irrespirable. Un treballador del dipòsit accedeix que aquesta periodista capti imatges d’aquest desastre, però m’adverteix amb la mirada que hi ha una càmera de vigilància en una cantonada de la sala i m’aconsella que em situï just a sota per evitar ser filmada. La càmera sembla un aparell d’última generació, que contrasta amb la condició deplorable del dipòsit de cadàvers.

“Crec que tot això va començar a degradar-se durant el segon mandat de Carlos Andrés Pérez”, calcula un operari de l’hospital que fa més de trenta anys que hi treballa i que fa referència així al president que va governar Veneçuela entre el 1974 i el 1979, i després entre el 1989 i el 1993. “[Hugo] Chávez no va fer-hi cap millora”, assegura. I és evident que Nicolás Maduro, l’actual president, encara menys.

El treballador assegura que abans al dipòsit hi havia cambres frigorífiques per als cadàvers però es van anar espatllant l’una rere l’altra i ningú es va preocupar d’arreglar-les. Ara al lloc on hi havia les cambres s’amunteguen a terra els anomenats residus patològics dins de bosses de plàstic, o sigui vísceres i tota mena d’òrgans i altres restes humanes.

“Només ens queden set lliteres. La resta estan fora d’ús”, detalla un forense, que reconeix que han de fer mans i mànigues per emmagatzemar els cadàvers. “Els apilem l’un sobre l’altre en una mateixa llitera. L’administrador de l’hospital no ens permet posar-los a terra”, diu. El dipòsit de cadàvers de l’Hospital Domingo Luciani rep cada dia una mitjana de deu cossos, alguns dels quals són de persones que han perdut la vida per malaltia i d’altres per violència. Al dipòsit de cadàvers de Bello Monte, l’únic de tota la capital on es fan autòpsies, la situació encara és pitjor, segons un treballador. Allà els forenses han de batallar cada dia amb una seixantena de cossos i les condicions, asseguren, no són gaire millors.