Budapest, Praga, Kíev, l'etern retorn

Escric aquestes línies mentre de la pantalla m’arriben veus de narració, veus de fugida i explosions dels tancs russos entrant a Kíev a sang i foc. Sento la mateixa impotència que sentia el meu pare escoltant per la BBC les notícies de l’entrada dels tancs soviètics, també a sang i foc, a Budapest el 4 de novembre del 1956 per aixafar la revolta democràtica hongaresa. La mateixa impotència que vaig experimentar el 21 d’agost del 1968 contemplant indignat l’entrada dels mateixos tancs a Praga. El 56, el 68 i ara mateix desenes de milers de persones fugen cap a les fronteres que els acullen. I jo, com ara i com el 68, i com el meu pare el 56, em demano on anem, què pot passar i com és que vam deixar sols tants hongaresos, tants txecs i eslovacs i ara tants ucraïnesos.

¿Com és que els països occidentals defensors dels valors democràtics només han engegat sancions econòmiques que en alguns casos faran pessigolles als agressors? Sé que una resposta militar és d’altíssim risc, però entre el neguit pel perill nuclear i les sancions econòmiques, algunes de fireta, ¿no hi ha accions de força efectives que vagin més enllà de la indiferència –emmascarada de pragmatisme– i de la resignació? Els hem deixat sols, em repeteixo, mentre a les pantalles ressonen les veus: “Ajudeu-nos! Ajudeu Ucraïna!”

Tinc la mirada fixada en les imatges i el meu cap el travessen idees que deixo passar i d’altres que retinc. Què pot passar en les pròximes hores? ¿Que alguns oficials ucraïnesos pro-russos facin un cop d’estat contra el govern del president Zelenski? ¿Un canvi de règim com els ha demanat Putin, tot i que el govern legítim estava disposat a negociar un alto el foc, fins i tot a donar garanties d’una Ucraïna neutral com exigeix el Kremlin? ¿Hi deu haver algun contacte secret? Potser cap? ¿I què en faran, de Volodímir Zelenski i del seu equip, que han decidit quedar-se a Kíev resistint? El meu cap torna al 56 i al 68, i veig les imatges, els rostres del primer ministre hongarès, Imre Nagy, i del secretari general del PC txecoslovac, Alexander Dubcek, detinguts per oficials russos, i després tancats i humiliats. A Nagy el van penjar.

I si hi ha un canvi de govern a Ucraïna i n'imposen un de titella mogut des del Kremlin, ¿serà sostenible per a Rússia fer efectiva una ocupació d’Ucraïna, un país de 45 milions d’habitants, sense desplegar-hi un règim de terror i una repressió desbocada, amb empresonaments i tortures com van haver de suportar durant anys Budapest i Praga?

¿I què pot passar mentrestant dins de Rússia amb els russos? El 64%, o més, de suport que exhibeix Putin és prou barrejat: al seu sac de vots es barregen els dels fidels patriotes i els que l’accepten a contracor, com a mal menor que els salva de tornar als temps de misèria econòmica de la perestroika i del mandat de Ieltsin.

¿Suportarà aquest sector de la societat russa un Putin que sembla haver lliscat cap a posicions que podrien posar en perill l’encara fràgil prosperitat aconseguida per unes també fràgils classes mitjanes? ¿Què senten i què pensen, aquests homes i aquestes dones quan veuen que Putin amenaça Finlàndia i Suècia si gosen acostar-se a l’OTAN? ¿Quina esgarrifança els fa venir les paraules de Putin acusant el govern ucraïnès de “colla de neonazis i drogoaddictes” mentre el cos i la cara del líder projecten odi i ressentiment? Rigidesa de posat i de faccions com mai. Sempre he pensat que Putin és un Stalin postmodern, de marc mental estructurat, fred i intel·ligent. Però les seves últimes escenificacions expressen una mutació. Sembla que aquests últims temps s’ha aïllat durant llargs períodes de temps. El Putin d’ara em recorda la psicopatia de Hitler. Espero i desitjo equivocar-me. Ara com ara, tinc la sensació que el 1956, el 1968 i també, terriblement, el 1939, treuen el cap aquest 2022. Un etern retorn que sobtadament ens ha caigut al damunt.