Londres i Brussel·les posen tot el peix a la graella del Brexit

La recuperació del control sobre les aigües territorials britàniques va ser un dels grans arguments dels brexiters durant la campanya del referèndum del 2016, que atiaven la il·lusió que la recuperació de la pretesa sobirania perduda a mans de la Unió Europea (UE) implicava la restitució del control sobre les fronteres, els diners i les lleis al preu que fos. Per demostrar-ne la significació, fins i tot el Tàmesi va viure una simbòlica batalla naval, amb megàfons en comptes de canonades, entre la flota brexiter, liderada per l'euròfob Nigel Farage, llavors cap del xenòfob UKIP, i el cantant Bob Geldof, almirall dels remainers.

Ara, més de quatre anys després, aquella demagògica apel·lació al control d'un sector que econòmicament només suposa el 0,1% del producte interior brut del Regne Unit –i l'1% del de la Unió– pot implicar el fracàs de les negociacions a contrarellotge del pacte del post-Brexit abans que acabi el període de transició, el 31 de desembre. Sorprèn encara més en saber que durant les llargues i tortuoses negociacions des del 31 de gener, el sector financer i l'accés de la City de Londres als mercats de la UE s'ha exclòs, quan el seu pes sobre el PIB és del 6,7%.

Però és que en l'afer de la pesca i el post-Brexit, un dels tres grans entrebancs per finalitzar l'acord comercial, juntament amb la igualtat de condicions i la governança, tot és paradoxal, començant pel fet esmentat ja del minúscul pes econòmic a totes dues bandes del canal de la Mànega.

Es tracta, sobretot, d'una qüestió simbòlica. En aquest cas també per a França i el president Emmanuel Macron, que té l'any vinent eleccions i no vol aparèixer com l'home que ha fallat a les comunitats pesqueres –7.500 llocs de treball– en els pobles costaners que miren a les illes Britàniques. Hi ha més sorpreses encara: la part més valuosa de la indústria ja no és la captura, sinó el processament, que depèn en gran mesura del lliure comerç i de la no existència de barreres aranzelàries entre la UE i el Regne Unit. Sense un acord comercial, moltes factories patirien un encariment de la matèria primera.

Les demandes del Regne Unit de controlar més les seves aigües no són del tot forassenyades. De fet, d'acord amb dades de la Federació Nacional d'Organitzacions de Pescadors, els vaixells de la UE pesquen a les aigües del Regne Unit al voltant de sis vegades més que els vaixells del Regne Unit en aigües de la Unió. Per a moltes espècies, els pescadors comunitaris –sobretot francesos, holandesos, belgues i danesos– tenen quotes molt més grans. Barrie Deas, cap executiu de la Federació, assenyala que per al bacallà del canal els britànics en tenen una del 9% enfront del 84% de França, i per a les aigües del mar Celta, les xifres són del 10% i del 66%, respectivament. És aquest desequilibri que Londres vol corregir. I vol fer-ho en funció de la ubicació dels bancs i no pas de drets històrics o adquirits.

La paradoxa escocesa

La UE s'estimaria més continuar amb el sistema actual i no una negociació anual, com fa amb Noruega. La diferència és que amb el país nòrdic només hi ha set espècies cobertes en les converses i el volum de les quotes poques vegades canvia. Amb el Regne Unit, però, el nombre d'espècies és gairebé de cent i l’objectiu de Downing Street és ajustar les tones de les captures. Per al cas del bacallà, per exemple, els pescadors britànics demanen un mínim del 50% per a la seva flota.

Però no tot és tan senzill. El 80% del peix que capturen els britànics s’exporta, sobretot a la UE, mentre que el 70% del peix consumit al Regne Unit s’importa, en gran part de la UE. Un altre dels problemes seria que els 12.000 pescadors britànics, la majoria amb bases a Escòcia (67%), no podrien extreure gaire més del que ara ja capturen. D'altra banda, la Royal Navy tampoc no té la capacitat per patrullar per totes les seves aigües territorials. A més, moltes empreses processadores i flotes de pescadors de la Unió han comprat els drets de les quotes de pesca britàniques i ara no se'ls hi poden privar o, com a mínim, fer-ho a cost zero.

La situació actual, tan irracional des del punt de vista econòmic com, de moment, irresoluble des del punt de vista polític, és, a la pràctica, el resultat de la propaganda brexitera amb l'eslògan de la "recuperació de la sobirania i el control". Per a Boris Johnson, a més, és una qüestió explosiva.

Perquè la paradoxa final és que per defensar els interessos dels pescadors, com s'ha dit la majoria escocesos, s'arrisca a una reacció en contra des d'Edimburg que acabi desembocant en un segon referèndum d'independència després de les eleccions legislatives del maig vinent. Mai un peix tan petit pot acabar desfermant una onada tan potencialment gran.