Brexit, el ser o no ser de Boris Johnson

LondresLes cases d’apostes del Regne Unit ja han decidit que des de l’1 de gener la relació entre les illes britàniques i la Unió Europea (UE) es regirà per les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). En altres paraules, l’acord que encara a hores d’ara s’intenta tancar a Brussel·les no serà una realitat al final del dia d’avui, quan totes dues parts han de decidir si opten pel compromís de mínims o la trencadissa.

Fa només una setmana, la consulta dels indicadors que maneguen els apostadors suggeria que el no-acord només tenia el 17% de probabilitats d’imposar-se. Abans d’ahir divendres ja cotitzava al 61%, el dia anterior al 53%. ¿Encerten les cases d’apostes? Impossible de saber. En el referèndum del Brexit es van equivocar. No es va valorar prou la quantitat de petites apostes que es feien des del nord d’Anglaterra. L’atenció es va fixar en el volum dels diners jugats, que era molt més elevat al sud del país, on Londres i la City són territori remain, i on els interessos financers de la gran majoria d’actors feien preveure tot el contrari del que va acabar passant.

Ahir es va complir el primer aniversari del triomf de Boris Johnson a les urnes. El premier va escombrar un corbynisme que havia començat il·lusionant gent molt jove i que va acabar enredant-se i ofegant-se en la teranyina tory del Brexit, incapaç el seu líder, Jeremy Corbyn, d’imposar una veu pròpia i creïble amb què combatre la demagògia nacionalista anglesa que hi ha rere el divorci de la Unió Europea.

Crítiques ‘tories’

Un nacionalisme de què ahir va ser acusat Johnson per l’antic president del Partit Conservador, lord Patten de Barnes, exgovernador de Hong Kong. Amb els seus comentaris, i els d’altres destacats diputats, com Tobias Ellwood -exmilitar i ex secretari d’estat de Defensa-, criticaven la posició de Downing Street d’amenaçar amb defensar amb vaixells de la Royal Navy els bancs de pesca britànics si no hi ha acord.

La decisió va ser saludada amb gran entusiasme per la premsa més reaccionària: “Canoners per protegir el nostre peix”, titulava el Daily Express. D’acord amb fonts de la Ràdio Televisió Irlandesa, tanta agressivitat verbal no va contribuir gens a millorar l’estat d’ànim dels negociadors comunitaris. A Brussel·les, però, ja estan acostumats als titulars dels tabloides. Més costa empassar-se les simplificacions del mateix Johnson. Durant la campanya electoral, en va engiponar algunes. Per exemple, eslògans efectius però tan falsos com populistes com ara: “Enllestim el Brexit”, com si fer-ho fos bufar i fer ampolles, o “Tenim un acord llest per fornejar”. Tres-cents seixanta sis dies després del seu gran triomf, BoJo, com en diu la premsa més servil, ha de prendre una decisió que marcarà la resta del seu mandat i la vida de gairebé setanta milions de persones.

De la mateixa manera que Johnson fantasiejava quan parlava d’un acord comercial gairebé llest, també mentia quan es va comprometre que mai no hi hauria una duana al mar d’Irlanda. Amb acord o sense, des de l’1 de gener al port de Belfast hi haurà controls per inspeccionar les mercaderies que arribin des de la Gran Bretanya a la província.

La raó és que gràcies al protocol nord-irlandès del Tractat de Retirada, l’Ulster gaudirà d’unes condicions diferents que la resta del país. Més diferents encara si no hi ha acord. Perquè el mateix protocol, dissenyat per evitar una frontera dura a l’illa entre el nord i el sud, garanteix que la província britànica continuï gaudint d’un accés al mercat únic comunitari lliure de tarifes. Un fet que implica alhora que per als béns que hi arriben Irlanda del Nord haurà d’aplicar les normes duaneres de la Unió als seus ports. Per tant, hi ha d’haver controls, fet que Johnson va assegurar que mai no permetria. El resultat és que des d’Irlanda del Nord les mercaderies en direcció a la República i la resta de la UE fluiran tal com ho fan ara sense controls duaners, aranzels ni nous tràmits. L’absurd econòmic del Brexit es demostra quan, en el cas de no-acord, s’obre la possibilitat de la deslocalització teòrica de moltes indústries de la Gran Bretanya a Irlanda del Nord per beneficiar-se d’un règim tarifari diferent. I l’absurd polític per a la integritat del Regne Unit és encara més greu. Sense compromís, la dinàmica de la província a mesura que la situació es consolidi serà la d’acostar-se més a la UE i allunyar-se de Londres.

Per aquestes raons i per una infinitat més -des de convenis sobre seguretat fins a cues i caos a Dover, que ja fa dies que es registren-, la decisió que ha de prendre Johnson és existencial. Com la de Hamlet: prou dolorós pot ser plegar-se a les demandes de la UE després de tant omplir-se la boca de sobirania i independència, però molt més no fer-ho i saltar al buit. La incertesa que s’obre, i ho saben perfectament, és equiparable a la de la mort.