El Brasil torna al mapa de la fam set anys després de sortir-ne

BarcelonaA les casetes de maó despullat, desordenades i amuntegades, travessades per impossibles cablejats de la llum del complex de l’Alemao, a Rio de Janeiro, sempre ha sigut complicat viure-hi, tot i que l’alegria regnava als bars i les places. Allà va començar l’any 2007 l’ocupació policial coneguda com UPP (Unitat de Policia Pacificadora) que mirava d’expulsar els narcotraficants  i que anys després va fracassar, tant per la tornada dels narcotraficants com per la brutal violència policial. Però avui, sobreviure ja no és només esquivar les bales i buscar-se la vida en aquesta comunitat. També ho és tenir un àpat. 

“Mai, ni abans de l’època de Lula, havíem estat en aquesta situació. Atenem 100 famílies i tenim 5.000 més en llista d’espera per rebre la cistella bàsica d’aliments: arròs, mongetes negres…”, relata per telèfon Lucia Cabral, assistenta social de l’ONG Educap, que ha hagut de bolcar-se en el repartiment d’aliments. “Famílies que han tingut feina tota la vida ara demanen menjar i cada cop més gent acaba vivint al carrer”, completa. 

La situació de la barriada es reprodueix a escala nacional en els estudis que s’hi estan fent en un país que ha perdut prop de vuit milions de llocs de treball durant l’any i mig que dura la pandèmia, tot i que s’hi han d’afegir els danys econòmics que han patit els treballadors informals, que són un 40% de la població. El darrer estudi de la Xarxa Brasileira de Recerca en seguretat alimentària xifrava en 116 milions de persones (entre 211 milions d’habitants) els que han patit durant el darrer any inseguretat alimentària d’algun tipus, d’entre els quals 43 milions no comptaven amb aliments suficients i 19 milions van haver de conviure amb la gana o inseguretat alimentària greu. 

Inflació i polítiques públiques

Aquesta xifra gairebé duplica les que el Brasil tenia l’any 2014, quan, malgrat que uns 5 milions patien encara la gana (una quarta part dels que ho fan ara), el país sortia del Mapa Mundial de la Gana de la FAO, agència alimentària de la ONU. Lucia Cabral remarca el paper de Lula, que no va ser casual: la seva línia assistencialista de polítiques públiques amb rendes bàsiques per a milions de brasilers es considera el principal precursor d’haver “acabat amb la gana al Brasil”, frase habitual entre els defensors de l’expresident. 

Entre el 2001 i el 2012, amb governs de Lula i Dilma, l’extrema pobresa va caure un 75% al Brasil, segons la FAO, i la pobresa un 65%. La tendència positiva va començar a canviar un any abans de l’impeachment de la presidenta Dilma, quan arran de l’escàndol de corrupció de Petrobras i Odebrecht que van esquitxar al seu govern i a tota la resta de partits l’economia va començar a caure. 

El coronavirus “ha sigut l’accelerador, però no el causant d’aquesta situació”, afirma Kiko Afonso, coordinador de la xarxa Ação da Cidadania, que atén milions d’aquestes persones amb necessitats d'aliments i no rep subvencions públiques. “Bolsonaro ha destruït les polítiques públiques contra la gana. La renda mínima del Bolsa-Família porta quatre anys d’inflació sense ajustar-se a l’augment de preus (un 16% acumulat des del 2017) i es dificulta l’entrada de nous usuaris”, resumeix Afonso, que recorda que “el primer dia del seu mandat, Bolsonaro va eliminar el consell de seguretat alimentària” que monitorava aquesta situació al país. La mateixa inflació en aliments bàsics, accentuada durant la pandèmia en part per les polítiques agràries, també ha afectat negativament als brasilers en l'accés a l'alimentació.

Ara, a poc més d’un any d’unes noves eleccions en les quals precisament el retornat Lula parteix com a favorit davant l’ultradretà, Bolsonaro va donar entrada al congrés un nou programa de renda bàsica que hauria d’arribar a dos milions més que els 14 milions de persones que el reben actualment i que augmentaria el seu valor promig dels 190 reals (30 euros) als 285 (46). O sigui, que per electoralisme farà que augmenti l’abast econòmic i poblacional d’una renda que ell mateix limitava, fins i tot durant la pandèmia, per tal de guanyar crèdit entre una població pobre a la que sovint criminalitza.