El Brasil: el col·lapse polític i econòmic d’un gegant
La recessió i una oposició radicalitzada han arraconat Rousseff
São PauloLa crisi econòmica més profunda que ha viscut el Brasil des del Crac del 29 ha portat Dilma Rousseff i el Partit dels Treballadors (PT) a un carreró sense sortida. La recessió i la pèrdua de confiança del consumidor, dels sectors productius i dels mercats, combinades amb la incapacitat governamental d’imprimir un nou rumb polític i econòmic, han provocat que el gegant sud-americà, símbol de la força dels BRICS i del bloc dels emergents, s’hagi instal·lat en la paràlisi.
La força del PT i el mite de Luiz Inácio Lula da Silva, com el dirigent que va treure 40 milions de brasilers de la pobresa, es van forjar en un escenari econòmic favorable. El país impressionava el món, passant de puntetes pels efectes del crac del 2008: el PIB brasiler creixia un 5% aquell any, només hi va haver una estagnació del -0,2% el 2009 i el 2010 accelerava un 7,6%.
Abans de les presidencials de la tardor del 2014, en què Rousseff es va assegurar un segon mandat pels pèls (51,64% per 48,36% sobre el líder dels socialdemòcrates, Aécio Neves), el model econòmic dels governs del PT, fonamentat en l’expansió del crèdit, ja presentava símptomes d’esgotament enmig de pressions inflacionistes.
L’esclat de la bombolla de crèdit provocada per polítiques econòmiques expansives, el control més lax del dèficit públic, la crisi de creixement de la Xina -principal client de les primeres matèries brasileres- i la contaminació en la balança de pagament, que s’ha intentat pal·liar amb una depreciació del real brasiler, van evidenciar les debilitats estructurals del país. Rousseff ha sigut víctima del que els més ortodoxos anomenen populisme econòmic i que ha castigat, principalment, la nova classe mitjana urbana, símbol dels èxits de Lula. Els protagonistes de les protestes de la primavera brasilera del 2013 ara veuen amb preocupació com perillen els avanços socials i econòmics conquerits per culpa de l’endeutament familiar, la inflació i l’augment de l’atur.
El mal humor s’ha instaurat a l’empresariat, que suportava les diferències ideològiques amb Lula per la bonança econòmica. La retracció dels sectors productius, víctimes de l’escàndol de corrupció a l’estatal Petrobras -la principal empresa del país-, ha mostrat el fracàs de la política industrial del govern, que, en lloc de potenciar la inversió directa, ha reduït temporalment impostos per afavorir el consum.
El malestar per la crisi (el PIB es va retreure un 3,8% l’any passat i ho farà més d’un 3% aquest any) ha tingut conseqüències polítiques. De les últimes presidencials va sorgir una polarització que s’ha anat radicalitzant. L’elecció del Congrés més conservador des del retorn de la democràcia, que va decidir bloquejar qualsevol iniciativa de l’executiu, i la mobilització permanent de l’elit blanca que exigia “una tercera volta” van crear un escenari molt enrarit. La conjuntura política adversa va exposar la incapacitat negociadora de Rousseff (precisament una de les grans virtuts del seu antecessor) en el sistema presidencialista multipartidista més gran del món.
Aïllament insostenible
La presidenta s’ha trobat amb un aïllament insostenible. La situació s’ha accelerat des de l’inici de l’any i s’ha convertit en irreversible quan el principal aliat, els centristes del PMDB (Partit del Moviment Democràtic Brasiler), han decidit abandonar el govern. El PMDB, partit frontissa des de fa dues dècades, és el gran beneficiari de la crisi política: el president del Congrés, Eduardo Cunha, enemic declarat de Rousseff, és qui ha acceptat i ha potenciat el procés d’ impeachment, que tindrà com a màxim beneficiari un coreligionari: el vicepresident, Michel Temer, assumirà el poder en cas que Rousseff caigui.
La corrupció sistèmica, que ha tocat de ple el PT en l’operació Lava Jato -que investiga el desviament de fons a Petrobras-, ha desgastat, i molt, la imatge del partit. Ara bé, la corrupció no és el principal motiu de la destitució de Rousseff. Fins ara el seu nom està immaculat. La sortida estaria fonamentada en un possible delicte fiscal: haver maquillat els números públics, tancant l’exercici abans de tornar préstecs als bancs públics.
La figura política més esquitxada pels escàndols és precisament Eduardo Cunha. L’oposició i els partits que han abandonat Rousseff han preferit mirar cap a l’altra banda, considerant que la destitució de la presidenta justificava l’aliança amb el polític més odiat del país. Per als moviments socials i la intel·lectualitat que dóna suport al PT, Cunha és el símbol de la impunitat de la dreta, que vol canviar amb jocs polítics el resultat de les urnes. Els actes de Cunha, coordinats amb el vicepresident, porten Lula i Rousseff a titllar de “cop” el procés de destitució de la presidenta.